Societat

L’art efímer de les catifes

Les catifes de flors i d’altres elements naturals han evolucionat i s’han convertit en autèntiques filigranes de creativitat

Els catifaires presenten a la Unesco la candidatura perquè el seu art sigui reconegut patrimoni cultural immaterial

Representants de la Coordinadora Internacional d’Entitats Catifaires –presidida per la Federació Catalana de Catifaires– han estat, aquesta setmana, a la seu de la Unesco, a París, per registrar la candidatura internacional de les catifes de flors, serradures, sal i altres materials naturals, perquè es reconeguin com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat. Catalunya hi ha tingut un paper clau, empenyent i preparant aquesta candidatura des de fa anys. A París, han estat rebuts pels ambaixadors davant de la Unesco de tots els països que signen la candidatura: l’Estat espanyol, Bèlgica, Itàlia, Malta i Mèxic. Fins al 2025, no se sabrà què resol la institució. Vicenta Pallarès, presidenta de la Federació Catalana de Catifaires i de la coordinadora internacional, està convençuda que rebran el reconeixement: “Sé que aquesta candidatura és guanyadora. Serà guanyadora.” I és que la documentació entregada a París té al darrere anys de recorregut. Des del 2012, quan la Federació de Catifaires organitza un congrés a Barcelona en què es posa el focus en el procés creatiu, artístic, més que no pas en el festiu. Allí es va donar forma a un organisme internacional, que és l’òrgan de govern entre congressos.

Calia mostrar que les catifes són alguna cosa més que un rosetó que es fa per Corpus davant de la parròquia. Les catifes d’elements naturals estan presents en tota mena d’esdeveniments, com s’acaba de viure a Figueres, on la Federació Catalana ha reproduït al mínim detall el Crist de Portlligat de Salvador Dalí. Membres de la federació han fet catifes arreu: dins de la catedral de Barcelona i a la Generalitat, a casa nostra i traspassant fronteres ( www.facebook.com/alfombrasinternacionalesdearteefimero ). Fins i tot als EUA i Mèxic. Pagant de la pròpia butxaca.

Els últims anys, des del 2016, s’ha treballat de valent, pitjant l’accelerador per donar forma al projecte que s’ha presentat a París. D’una banda, des de la Federació Catalana –motor principal de la iniciativa– s’ha participat en tants esdeveniments com s’ha pogut. I, a la vegada, s’ha involucrat països on s’excel·leix en aquest art.

El món de les catifes és més del que hi ha a l’imaginari del comú dels mortals, dels no avesats, és a dir, és més que Sitges i la Garriga. Hi ha moltes maneres de veure aquest art, explica Vicenta Pallarès, i totes lícites. De fet, es podria dir que un 60% dels pobles de Catalunya fan catifes per Corpus. Com s’ha fet, mínim, des del s. XIX. Prou que ho sap Vicenta Pallarès, que la majoria de catifes –no és el cas de Sitges, per exemple– van a càrrec de la societat civil, dels voluntaris, deslligats de l’Ajuntament. Diem que prou que ho sap perquè quan van decidir muntar la Federació Catalana de Catifaires es va fer un tip de fer quilòmetres per trobar els autors locals, i no era pas fàcil: se’ls trobava mentre feien les catifes, i prou. “La manera que s’han fet sempre és que cada poble recull la seva flor, la seva ginesta, els seus materials 15 dies abans. Fan les catifes al voltant de la l’església el dia de Corpus i, dilluns al matí, ja han desaparegut. Això ha fet que costés moltíssim tenir una federació.”

La federació es va començar a forjar cap al 2005. Al darrere hi ha els catifaires de Caldes de Montbui, d’Arbúcies, de Ripollet, de Sitges i de la Garriga, als quals, des del 2000, convidaven a un concurs de catifes a Itàlia. Un concurs dels millors entre els millors. Ara, la federació té disset entitats. Ha estat ben bé picar pedra.

Calia fer passes. “El 2012, per al congrés, vam encarregar a un comitè científic que estudiés si una catifa és una obra artesana o una obra d’art. A partir del 2012, les catifes de flors i d’altres elements naturals ja no són una pràctica artesana, són una obra d’art efímer. Ja no és només la catifa de Corpus; es pot fer, si es vol, en qualsevol moment que es consideri oportú donar visibilitat a l’art català de fer catifes. Aquesta visió s’instaura el 2012, tot i que avança lentament.” Com tota expressió cultural o artística, cal temps perquè arreli, perquè tingui tradició. Tornem al 2012. “Va ser molt important, perquè allà vam dir que portaríem les catifes a la Unesco.” Aquell congrés va ser la llavor de tres més. S’hi van fer 32 catifes, 16 de catalanes.

No han deixat de fer recerca. En les seves obres, tant es pot trobar flor sencera com flor desfullada, encenalls, serradures, carbonat càlcic –que es pot tenyir, com les serradures–... Al Crist de Dalí se li noten fins i tot els nervis. “A Catalunya som capdavanters. Els que sí que ens guanyaven són els mexicans, però amb aquest Crist crec que ens hem igualat. De tota manera, nosaltres no competim, nosaltres compartim. De fet, ajudem molts grups del món a organitzar-se i constituir-se en associacions. Som catifaires de la pau i dels valors.”

100
hores de treball ha costat, aquest mes de març, fer el Crist de Portlligat, una catifa de 3,3 x 5,9 m que ha estat exposada al Museu Dalí. Hi han estat treballant 15 catifaires i s’han fet servir materials naturals de 32 colors i 23 textures diferents.
13
països
integren la Coordinadora Internacional de Catifaires. La coordinadora, l’ens sobirà entre congressos, va néixer com a Comissió Internacional el 2012 en el Congrés d’Art Efímer de Barcelona. Va ser el punt d’inflexió per abordar les catifes com un art efímer, contemporani i viu


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia