Xevi Masachs i Peracaula (Amer, 1979), redactor de la secció d’esports d’El Punt Avui des del 2001, és des del març del 2022 el director de L’Esportiu de Catalunya. Enmig de l’efervescència generada per una temporada inimaginable del Girona, el periodista presenta el llibre Endavant, Girona! Les claus de l’èxit, una obra plena de protagonistes que ajuden a explicar els esdeveniments i punts clau de l’última dècada de la història del club, un tram en el qual se sosté l’actual curs històric dels de Míchel.
Què hi trobarem, en el llibre?
Hem parlat amb els protagonistes principals de la història recent del Girona. És un club amb molta història, això no ho podem oblidar, perquè el 2030 farà cent anys. Però en aquest cas, a diferència d’un llibre anterior, hem volgut centrar-nos en la darrera dècada, en la qual és cert que hi ha hagut moltes garrotades però com a línia argumental el club ha anat creixent. A partir de parlar amb Stuani, Michel, Delfí Geli, Pere Guardiola, Cárcel i uns quants més, hem intentat extreure les claus d’aquesta temporada històrica, una continuïtat d’aquest projecte que ha superat moments durs.
No havia de ser una obra de xifres o dades, sinó que els protagonistes havien d’ajudar a explicar el llibre?
És veritat que són protagonistes que han parlat molt i que nosaltres mateixos n’hem parlat molt, però fer-ho reposadament i analitzant el que han viscut cada un d’ells, com Stuani va patir les garrotades, o Quique Cárcel, que ha tingut temporades molt difícils, crec que mereixien una mica de conversa. Gràcies a les facilitats del club per poder accedir a parlar amb ells, era el que tocava en aquest moment històric.
Va tenir molt clara l’estructura del llibre doncs?
Agraeixo molt a l’editorial que em fes confiança. Tenia poc marge de temps, amb la intenció de tenir-lo a punt per Sant Jordi. El Girona com a objecte, i amb tot el que ha fet, mereix també tenir protagonisme per Sant Jordi, sigui qui sigui l’autor. És bo i ens hi hem d’acostumar. Del Barça cada any n’hi ha. Per llançar-m’hi, però, tenia clar que havia de parlar amb els protagonistes. Vaig estructurar el llibre en 10 capítols, amb la famosa trobada dels francesos Jean-Louis Dutaret i Samir Boudjemaa al restaurant Drapps, l’únic dia que els vam veure, com a punt de partida. A partir d’aquest fil, Pere Guardiola recorda qui el va convèncer i li va fer donar el pas, i intentem que cada protagonista segueixi un fil i expliqui des de les garrotades, la representativitat del club o com ha crescut la massa social. I no podien faltar capítols específics per a Míchel i Cristhian Stuani. Acabem amb una mena de joc, preguntant als protagonistes on s’imaginen el Girona pel centenari, el 2030.
Garrotades, ascensos, descens, i ara lluitant per un accés a Champions League. Quines són les claus de l’èxit?
Són diferents factors. Encara Raül Agné ens ho comentava en una entrevista, que s’ha donat una mica tot i és cert. Com a resum em quedaria amb l’estabilitat del club i amb el fet que hi ha un projecte, que hi ajuden molt. Recordo el 2018 quan es va pujar a primera que vaig fer un primer llibre [El Girona Futbol Club, de la col·lecció Quaderns de la Revista de Girona] que no tenia res a veure amb aquest, era un repàs històric. A tall d’anècdota dèiem a la presentació que sempre s’ha parlat molt que és un projecte sòlid i això es demostraria si l’equip per desgràcia, descendia. I va passar, i a segona se la va fotre, en un moment complicat per a un club que no puja la temporada següent de baixar. I per partida doble. Llavors es va demostrar que hi havia projecte amb molts dels actors que ja hi havia com Quique Cárcel capitanejant-ho, els propietaris… Aquesta tossuderia i el projecte a llarg termini és una de les claus de l’èxit ja que porta a moltes altres coses com donar confiança a la direcció esportiva, a una línia i idea esportiva com amb Míchel estant en zona de descens a primera FEF, etc.
Ha parlat de les claus, de tenir un projecte. Sense el City hauria estat possible?
Hauria estat més complicat segur, pel múscul econòmic que et podia donar el City i el suport, això és innegable. D’aquí a dir que el Girona és el City, o que aquest és un èxit del City hi estic absolutament en contra. Ja s’ha vist qui hi ha hagut sempre aquí, qui pren les decisions, bàsicament Quique Cárcel. I ho vius en detalls com a l’hora de preparar el llibre, anant a La Vinya o a les oficines del club, ara que se’ns ha allunyat dels entrenaments i el dia a dia, a més que jo no segueixo el dia a dia per altres circumstàncies, no deixaves de veure les mateixes cares de tota la vida com Quique Cárcel, en Jota, en Galiano, gent d’oficines… La mateixa gent de fa cinc anys i alguns, deu. No ha canviat tant la cosa, evidentment ha anat creixent, però el Girona no és un club fantasma perquè tot es faci des de Manchester.
Havia anat molt per Vilatenim amb el Figueres a segona B, o a Montilivi Girona. Nota ara un augment de la massa social del club? Fins i tot una altra relació entre ciutat i club?
Ciutat i comarques gironines i tot plegat. Un dels testimonis és en Pere Gratacòs, que no descobrirem qui és i què ha fet. Ell ha estat entrenador del Figueres i del Girona i ha viscut moments de glòria al conjunt figuerenc, per exemple. Els detalls d’entrar al camp i veure exdirectius del Figueres, quan era un club referent i el Girona costava de trobar-lo. Comproves ara com ha crescut tot, la ciutat s’hi ha bolcat però em fa gràcia, potser perquè soc de comarques, gent del Maresme, Osona, etc. que són del Girona.
Molta gent diu que l’afició futbolera del Girona estava com adormida i els darrers èxits l’han despertat. Mentre el club no creixia potser era més culer que res, no?
Segur, i fent un rànquing el segon i el tercer equip potser no eren ni el Girona. Ara hi ha més cor dividit. No crec que els culers ho deixin de ser, però sí que s’està fent un canvi gros. Aquesta temporada s’ha accentuat, hi ha hagut la rivalitat puntual amb el cas Oriol Romeu, o perquè s’han trobat en la classificació lluitant cos a cos, el 2-4 a Montjuïc i com ho va entomar Xavi Hernández, que al cap de quinze dies mantenia que no havien merescut perdre contra el Girona, cosa que crec que encara feia més mal al Barça. Tot plegat ho ha transformat tot una mica, tot i que no vol dir que ara no hi hagi gironins culers, però sí que alguns tenen més dubtes i que cada cop hi ha més gent que diu només el Girona o primer el Girona.
Entén que hi hagi cors dividits?
El Barça ve d’una tradició amb una història de lligams familiars pel que representa per a Catalunya el club blaugrana. Dubto que es perdi o que es perdi a curt termini però si el que ha fet el Girona no és puntual i té continuïtat cada vegada es posarà més en dubte tot.
Massa social en augment, un projecte al darrere… Montilivi queda petit?
Sí, i ara van tard. Dubto que hi hagi gaires solucions ràpides i màgiques. És un dels deures que ha tingut el club. Cert que hi va haver la pandèmia i que les garrotades del descens i de no pujar el van collar moltíssim, però una de les mancances del projecte, que ja hem dit que era estable, és el tema de les inversions estructurals, entre poques i nul·les. Ara s’està començant a fer la ciutat esportiva i amb Montilivi es va tard. L’èxit de l’equip ha estat tan accelerat que anirà molt per davant del que és el club i del que necessitaria l’equip.
Hi ha molts reptes com jugar a Europa, ja es veurà en quina competició, però el gran repte és la gestió del postèxit. Totes les comparacions seran odioses?
Totes. I no cal que siguin comparacions de mala fe; ens hi trobem en el dia a dia comparant diverses temporades entre si. Agafant aquest curs serà tot contraproduent segur, pels mitjans, el club, la direcció esportiva i el mateix entrenador. Míchel anava posant sempre reptes i objectius a la plantilla com sumar els famosos 53 punts, però, ara? Quin posarà per a l’equip? Tinc clar, i el club entenc que també, que el primer que s’ha de fer és garantir la continuïtat a primera, que ara sembla un objectiu petit per a un equip que segurament jugarà la Champions, però no hi ha més. És més important estar i encadenar uns quants anys a primera que no pas anar un any a Europa i prou. Hi ha casos d’equips que han jugat a Europa i han baixat després. Encadenant anys a primera llavors no tens excuses per fer les inversions que toquen.
El veiem per Fontajau amb el Bàsquet Girona i l’Uni Girona, també per Montilivi. Molts equips a l’elit per a una ciutat com Girona?
Són projectes molt diferents. Sabem el que hi ha al Girona i qui hi ha al darrere, amb accionistes forts; sabem qui hi ha al Bàsquet Girona, qui mana i té el 100% de les accions, i per ganes no quedarà. Llavors hi ha el projecte de l’Uni, que són els qui han de pencar més, amb el treball de formigueta i el que té més mèrit. És el que fa més anys que ho fa i amb els recursos més limitats, espavilant-se més. Després hi ha altres esports com l’hoquei o explosions que van més enllà de l’esport com el ciclisme. M’encanta que sigui una ciutat esportiva. El que era lamentable és que haguéssim estat cent anys, com qui diu, sense un equip a la màxima categoria en futbol masculí, a Girona i en tota la demarcació.
Li falta identitat o ha perdut identitat gironina aquest Girona. O hi ha altre maneres de mostrar-lo al món?
Hi va haver un moment encara més delicat que ara. Quan baixes, no hi ha públic per la pandèmia, la gent de Girona potser dubtant una mica del projecte. Potser per la discussió que hi ha que es donen molts mèrits o gairebé tots al City, l’aficionat ha fet un pas endavant per fer el projecte i l’èxit del Girona. La gent de Girona va començar a dubtar del projecte i ara el reivindica dient que això és ben nostre.