“Teníem clar que aquelles torres s’havien de salvar”

Exacte. Endesa les volia demolir i l’Ajuntament no hi deia res, però nosaltres vam veure que si agafessis l’skyline de Sant Adrià i li traguessis les Tres Xemeneies només es veurien pisos o casetes. Les xemeneies li donen caràcter.

Nosaltres érem una entitat de dones però preocupades pels temes del territori i per tot allò que ens envolta, no només pels que afecten únicament les dones. Vam començar per recuperar la història de l’arc gòtic de Sant Adrià i aleshores vam contactar amb l’arquitecte Joan Bassegoda, que es va convertir en el nostre assessor. Aleshores, quan teníem qualsevol dubte, recorríem a ell. Va ser així com ens vam plantar allà per dir-li que pensàvem que les Tres Xemeneies no podien anar a terra.

Molt bé, hi estava d’acord. I així vam començar a recollir firmes per salvar les torres. Vam recollir 315 signatures.

En general la gent era sensible al tema i estava a favor de la nostra proposta. També hi havia gent emprenyada per la pols negra que desprenien les xemeneies i per això les volia a terra. Però demanàvem la firma per declarar-les signe d’identitat de Sant Adrià, i la majoria hi estaven a favor. Hi ha una anècdota molt maca al voltant d’aquelles firmes...

Nosaltres vam demanar al Josep Maria Huertas Claveria que s’hi sumés amb la seva firma. Ens va enviar el vot per correu –mostra el sobre i el paper amb la firma de l’escriptor–. Això va ser el dia 1 de març del 2007. Poc després de fer l’enviament, el dia 4, va morir. Quan vam rebre el sobre, perquè ens va arribar per correspondència ordinària, ell ja no era viu. El vaig obrir jo i no podia parar de plorar. Al manifest també s’hi va sumar la presidenta de l’Associació 11-M Afectats del Terrorisme, Pilar Manjón. La vam conèixer després de fer un homenatge a les víctimes de l’atemptat a Madrid.

A l’alcalde d’aleshores, Jesús María Canga, Sito. Li vam dir que això no podia anar a terra, que era una joia. Que almenys en deixessin una dreta. En Sito hi estava d’acord, però veia que Endesa ho tenia molt clar i potser va pensar que no sabíem on ens ficàvem. Però ell ens va donar suport des del primer moment. Més tard es va crear una plataforma i s’hi van sumar persones com el Roger Hoyos, i la lluita va ser més col·lectiva.

Ja portàvem una mica de rodatge en la lluita, així que abans es va constituir la plataforma de manera oficial, vam fer un manifest i això va derivar en la idea de la consulta. Però en aquell moment Dones pel Futur ja no liderava la lluita, només en formàvem part.

Sí, i tant, perquè també hi havia molta gent que volia fora de la ciutat una cosa tan lletja i negra, com ens deien. Les Tres Xemeneies també van molestar i van contaminar, era normal que alguna gent no les volgués. Però nosaltres no volíem mantenir l’activitat, volíem salvar-les per transformar-les en una cosa nova.

Mai se’ns va ocórrer què es podia fer amb aquells monstres extraordinaris. Hi ha altra gent més preparada per plantejar-ho. Però teníem clar que aquelles torres s’havien de salvar i no es podien perdre.

Recordo la gent bevent cava al mig de la plaça de la Vila. Tothom estava molt content.

I tant, llegeixo tot el que es publica i formo part d’un grup ciutadà on arriba tota la informació. No hi participo, n’estic al marge, però segueixo les discussions i llegeixo tot el que s’envien els uns als altres.

Sí i no. Els pisos no m’agraden. Alguns han lluitat molt per tal que no hi siguin, però no ho estan aconseguint. Jo faria pisos però discrets, no com els que faran. I faria més parc. No tenim cap zona verda a l’esquerra del Besòs. No tenim res.

Això i tant que sí. Tot el que sigui apostar per la cultura m’està molt bé. Si és un projecte cultural, endavant. Però els pisos... no sé, no m’agraden. No m’agrada que vinguin els privats a fer-hi negoci. D’acord a incloure una mica d’habitatge, però no sé si calia tant.

Hauria de ser així, però encara hem de veure quin espai ens deixen com a parc, que és del que pot gaudir tota la ciutadania.

L’últim cop que vaig pujar a les xemeneies va ser el 2006. Encara ho vaig poder fer en ascensor. Ja no hi he tornat, almenys a la part tancada.

És clar que sí. No m’ho penso perdre.