Acompanyar vides

Transversal és una de les paraules clau del segle XXI. Un exemple d’això és la tasca que es fa a Can Banús, una masia badalonina gestionada per la Fundació Acollida i Esperança. Van començar a treballar el 1996 i, a poc a poc, s’acosten al 30è aniversari. Al centre hi ha persones amb VIH o sida i situació d’exclusió social. El 2023, 1.278 persones es van beneficiar de tots els serveis de la fundació (668 homes, 585 dones i 5 persones no binàries). A Can Banús, el cor de la fundació, hi va haver una cinquantena de residents el 2023. Allà, expliquen, es treballa amb una visió integral: necessitats bàsiques, de salut –tenen també servei d’odontologia–, psicològiques, emocionals, socials... Des que van començar fins ara, la visió del VIH i la sida ha canviat molt. El 1996 acompanyaven els usuaris a morir amb dignitat, ara es tracta de tenir una vida plena, independent, tenint cura de la pròpia salut i l’aliena.

L’Estiven és un jove colombià, de poc més de 30 anys. L’última dècada de la seva vida ha estat una muntanya russa emocional i física. Ha estat un constant tocar el cel per baixar després a l’infern. De viure amb el seu marit com un rei a Mèxic a acabar al carrer a Barcelona, amb addicció i la salut mental feta miques. Les drogues ja formen part del passat i està estudiant per treure’s l’ESO. Li agradaria formar-se com a auxiliar d’infermeria i tècnic de radiodiagnòstic. A Can Banús l’ajuden a fer cada passa, a assentar un peu abans de moure l’altre, amb el convenciment que la seva plena autonomia és cada vegada més a la vora. “La situació a Colòmbia era complicada, de molta pobresa. Vaig marxar als 18 anys. Primer, a l’Argentina. Hi vaig estar dos anys; treballava molt i no m’arribava per viure, amb prou feines podia pagar un lloguer. D’allà, vaig anar a Mèxic. Vaig estar a Puerto Vallarta, fent de stripper.” Va estar casat cinc anys, criant els germans petits del seu marit. Tota la seva vida és un tornar a començar. “Vaig provar les drogues amb el meu marit, per a mi era un consum de festa.” De Mèxic a Berlín, i allà, relacions tòxiques, amb persones i estupefaents. Berlín, Míkonos, Roma, Madrid... El diagnòstic, després de caure malalt de pneumònia: VIH. “Em va contagiar el meu exmarit. Ell era tan important per a mi... Ho era tot! Allò em va matar. Ell s’estava tractant, però a mi no me’n va dir res!” Rodant d’un costat a l’altre, va acabar per fi a Barcelona, sense cap mena d’estabilitat i amb una addicció. “Un dia em vaig aturar i em vaig dir: «A on vaig?» Havia estat molt temps com un zombi i de cop va ser com despertar. Estava cansat. Em vaig posar a plorar.” El camí de tornada tot just començava.

Un metge el va orientar cap a serveis socials i, allà, amb una treballadora social a l’hospital Clínic, la pregunta clau: “Te’n vols sortir?” “Li vaig explicar que estava sol, i atrapat en una situació que no volia. I aleshores em va parlar de Can Banús. Hi va entrar el 2022, després d’estar tres mesos en una llista d’espera. “Necessitava una oportunitat i algú em va allargar la mà. I jo m’he deixat ajudar. Prenc la medicació que he de prendre i he tornat a viure. Estic tenint les oportunitats que no vaig tenir quan era un nen petit, per això estudio per treure bones notes!” La teràpia psicològica, explica, és un dels pilars del seu canvi.

En Christian és fisioterapeuta de professió. I voluntari a Can Banús. “Feia temps que em rondava la idea del voluntariat, on fos, carregant caixes, tant és. Una hora a la setmana la puc dedicar a ajudar.” I així ha anat. I aviat farà un any. Ajuda des de l’àmbit professional perquè els residents aprenguin l’autocura, movent el cos. Un taller, amb estiraments, gimnàstica suau. A poc a poc. Primer, asseguts, i també drets, i a terra. “Un dia treballem l’equilibri; un altre, més la força, depèn. M’he d’adaptar al grup, que és molt heterogeni, quant a l’edat i la condició física. El que veig és que, per poc que et sembli que fas, els ajudes molt. I ells queden sorpresos també! Prenen consciència que tenen un cos i que moure’l els va bé.” Li passa que els usuaris a vegades l’interroguen: “Em pregunten. Els sorprèn que vingui perquè vull, que no sigui la meva feina. I xerrem.”

El voluntari és una peça clau en la socialització. És algú que els reconnecta amb la vida d’una manera saludable, de tu a tu, tots persones, sense estigmes, sense vulnerabilitat. Tot ajut és poc i tothom pot ser un punt de suport en una transició. En un anar cap a millor. Lucía Parreño és la directora de Can Banús. El primer que destaca és l’evolució de la malaltia i de les persones. “El dispositiu ha hagut de variar al llarg del temps. Tot i que l’estigma encara hi és.”

No és estrany que moltes persones desconeguin la tasca que es fa a Can Banús. “Vam néixer per acompanyar les persones a morir. Molts no les volien a casa, ni els hospitals oferien les garanties que aquestes persones podrien morir dignament i acompanyades. Però les coses han canviat i avui dia, amb l’adherència adequada a la medicació, és com una malaltia crònica, com qui té diabetis. Et mediques i tot rutlla. I això vol dir també més obertura a l’entorn, que va coneixent.” Però és cert que hi ha persones que han rebut més cops que d’altres. I això es nota també externament en alguns usuaris.

Habitualment, el perfil d’una persona amb VIH implica que hi ha una addicció al darrere. A l’inici, i potser fins fa uns anys, el contagi venia sobretot per l’administració de drogues, per l’intercanvi de xeringues. “Ara ha canviat el perfil, tenim més persones que s’han contagiat per la via sexual, en un context de consum de drogues i pràctica sexual, el chemsex. Veuràs que és gent jove, amb un aspecte molt saludable.” És com si haguéssim minimitzat la importància de la malaltia. Se li ha perdut la por. S’ha abaixat la guàrdia. “Si no hi ha control, si no et fas revisions, si tens una vida sexual molt activa i amb molta gent, pots estar molt de temps sense saber que ets seropositiu i estar contagiant. Hem de recordar que cal actuar amb intel·ligència, amb profilaxi, amb prevenció, que els contagis no es produeixen només en un context de drogodependència, sinó també en un context de vida sexual intensa sense protecció.” Hem de mantenir la guàrdia.