Monjo tardà amb nova missió

Del nou bisbe, Octavi Vilà Mayo (Tarragona, 1961), se n’ha destacat la vocació tardana com a monjo cistercenc, ja que va ingressar a la comunitat de Poblet amb 44 anys, el 2005, i va fer la professió solemne el 2010. Cinc anys després, a finals del 2015, va ser escollit abat per la comunitat, que ja coneixia bé com a laic. La tria de religiosos monàstics perquè dirigeixin les seus episcopals no és gaire habitual. De fet, arriba gairebé al cap de cent anys de l’última ordenació d’un monjo en les diòcesis catalanes, la del mallorquí Joan Perelló –missioner dels Sagrats Cors– el 1927 com a bisbe de Vic. I pràcticament sis segles després del darrer monjo bisbe gironí, el dominic Joan de Casanova, l’any 1431. Però Vilà recorda que el papa Francesc ja ha emprat el recurs durant el seu pontificat en altres diòcesis estatals, com ara Sant Sebastià –un claretià–, Pamplona –un mercedari– o Mèrida i Oviedo –franciscans, respectivament–. Reconeixements a la diversitat d’ànimes dins l’Església i a les vocacions monacals de l’“Ora et labora”.

Un altre actiu del currículum del nou bisbe és la formació –llicenciat en geografia i història i diplomat en biblioteconomia i documentació per la Universitat de Barcelona, a més d’un postgrau en noves tecnologies de la informació per la Universitat Politècnica de Catalunya i en gestió cultural per la UPF–. I els anys de vida laboral laica. Tot això abans dels estudis de filosofia i teologia requerits per exercir com a prevere els darrers anys. Però també reuneix un dels requisits que reclamaven molts feligresos gironins: catalanitat i catalanisme, perquè aquest esperit no pogués quedar arraconat amb la tria d’algun altre candidat provinent d’altres zones de l’Estat. Malgrat això, Vila és conscient que haurà de mantenir equilibris delicats, tant dins de la diòcesi –on admet que hi ha fidels castellanoparlants que tampoc es poden deixar de banda– com fora –en la sempiterna tibantor entre les etiquetes de progressistes i conservadors, de les quals no se’n lliura ni el sant pare infal·lible, o pel debat independentista–. No en parla, però coneix moviments de mediació al voltant del referèndum de l’1-O, i va visitar a la presó com a abat de Poblet diversos dels polítics represaliats. D’encapçalar, com a màxima autoritat al monestir tarragoní, la custòdia de l’arxiu de Josep Tarradellas –que el 1977 feia olor de sofre però ara és referent de la Transició–, ara s’endinsa en el territori d’un altre expresident, Carles Puigdemont. De transicions mai no en falten a la vida.