Dos anys llargs amb la seu episcopal gironina vacant i dol doble
La mort del darrer bisbe en actiu, Francesc Pardo, el 31 de març del 2022, va deixar la seu vacant. I ahir, 21 d’abril, l’ordenació del seu relleu tanca un procés de més de dos anys, 752 dies, que serien més si s’hi compta que Pardo, en arribar a l’edat de jubilació, ja havia avançat la seva dimissió en espera de successor. No ha estat pas el primer cop, perquè el mateix Vilà ha recordat que en el relleu de Narcís Jubany, el 1971, quan va plegar de l’episcopat gironí per ser ordenat arquebisbe de Barcelona, el seu substitut, Jaume Camprodon, també es va fer esperar fins al 1973. Eren temps convulsos, a les acaballes del franquisme i en plena campanya de Volem bisbes catalans, en què Jubany havia substituït a Barcelona el qüestionat Marcelo González Martín. I s’hi pot trobar un cert paral·lelisme amb el context recent i actual: ressaca del procés independentista i el difícil equilibri de trobar un nom que conciliï interessos, tendències i ideologies sovint oposades rere el credo únic.
L’arquebisbe metropolità, Joan Planellas, va insistir en l’homilia que “el bisbe ha d’assumir, com Jesús, la càrrega que suposa anar contra corrent, anar en contra i, per tant, contrariar”. Són temps convulsos per al món en general i l’Església catòlica en particular, amb dèficit de noves vocacions i el recurs d’importar capellans d’altres contrades o tendències. En un símil amb el mapa electoral polític, la tria de caps de llista, o de parròquia, poden decantar feligresos d’un i altre costat cap al vot en blanc.
Per tot plegat, després de dos anys d’intrigues per la successió, i amb el dol afegit de la mort i les exèquies del bisbe emèrit, Carles Soler –al desembre–, poc se sap sobre les hipotètiques ternes, debats i tria. Es vol dirar-hi full i escriure’n de nous.
