“Emigrar és molt dur, és un joc d’identitat molt bèstia”

Jo crec que és un llibre d’una gran majoria, dels que van arribar a Catalunya als anys seixanta i dels seus fills i nets. És la realitat dels barris i de la formació de les ciutats catalanes. És un llibre d’una època, de 40 anys que van de l’arribada de la família amb el tren Sevillano fins a la Barcelona olímpica.

Per una qüestió de proximitat. El meu barri natal està entre Can Serra de l’Hospitalet i Can Vidalet d’Esplugues, conegut com El Barranco pel nom d’un bar. La del meu barri és una realitat molt compartida. Sant Ildefons el conec per amics, l’he viscut i m’anava molt bé per tractar molts temes: la creació del barri, la lluita sindical i obrera. La sort dels que hem fet corresponsalies als mitjans és que hem trepitjat el territori, i en aquest llibre hi ha molta vivència del que hem viscut jo i gent propera. Crec que la part divertida és tractar 40 anys d’evolució d’una família en què hi ha diferents dones que també entren en contradicció. El lector de 80 anys ha viscut la primera emigració i el de 50 es veu reflectit en la història dels anys vuitanta i noranta que s’hi explica.

És un barri que permet tocar els diferents temes. Hi arriba molta gent de fora, és un d’aquells grans barris que es construeixen del no res per allotjar tota aquesta gent, que estaven en barraques i en coves, disseminats per la ciutat, o que continuen arribant-hi. Són barris que no estaven preparats per rebre tanta població, i que el franquisme venia com a zones residencials quan hi havia molt formigó i poca cosa més.

Bé, són barris que encara perviuen. L’urbanisme sí que ha millorat. A Sant Ildefons es reivindicava tot tipus d’equipaments i ara té una biblioteca al costat que és magnífica. En aquest aspecte les ciutats sí que han millorat. Però sí que és un barri que em servia per reflectir aquesta història, que té un component polític i sindical, que és un barri que ho ha viscut tot i totes les èpoques de la història dels últims 40 anys.

És que era això. Originalment era el barri de San Ildefonso, però de sempre se’n va dir Ciudad Satélite. Es juga amb aquest element de quelcom extern, exterior, quan era tan proper. També és significativa la catalanització del nom, com passa de la Ciudad Satélite a Sant Ildefons.

Jo crec que són elements molt importants, que descriuen la vida dels nostres pares i nostres avis i estan en l’essència dels nostres fills, però dels quals, en certa manera, hi ha poca memòria. La novel·la, sense ser un al·legat polític ni un assaig, sí que reivindica tots aquests elements que van formar part també de la memòria històrica però que semblen oblidats. És a dir, el que va ser la lluita obrera i l’assoliment dels grans drets, com ara la llibertat, però també aquella revolució de les petites coses dels barris, on hi havia cinemes i places de toros desmuntables però faltaven els serveis més bàsics. Sant Ildefons i Cornellà eren símbols de la lluita obrera amb un franquisme els elements coercitius del qual pervivien més enllà de la mort del dictador. La novel·la reivindica uns llocs que moltes vegades han estat tractats com a barris de segona.

Tractar des del punt de vista de la dona és un repte com a escriptor, perquè t’has de ficar en un altre paper, i també per reivindicar-les, perquè se n’ha parlat poc. Són les nostres mares, les nostres àvies, treballaven sense cotitzar cosint i ajudaven en la compra del pis i del cotxe, tot i que semblava que no existien. Si volien treure diners del banc havien d’anar amb el marit. I sortien a defensar aquells grans drets i la revolució de les petites coses.

És que la revolució és això, elements que podem veure com a menors són la base de les reivindicacions i els grans drets que es van assolint. I això es fa de forma domèstica, quan també és fer política. La política és mirar de canviar les coses, i de vegades es fa sense que hi hagi una militància per la simple necessitat de canviar.

La Seat hi és molt present, jo ho vaig viure a casa. El meu pare era mecànic i la Seat era com la terra promesa. Era el gran lloc on treballar, però també hi va haver molta lluita sindical per millorar la situació. Fins i tot la policia va matar un treballador, Antonio Ruiz, dins de les instal·lacions. La situació no era fàcil i per això jugo amb la idea de les filles de la fàbrica. També el cotxe va ser un símbol de progressió social, així com la segona residència, que va configurar la fisonomia de pobles com Vallirana.

Emigrar és molt dur. Deixes el teu món, la teva família a mil quilòmetres i tu fas la teva vida i et penses que aquella no canviarà, però aquell món segueix evolucionant. La vida continua sense tu. Això és molt dur, i és un joc d’identitat molt bèstia.. Tornes al poble i no et sents d’allà però tampoc d’aquí.