LA CRÒNICA
Les mestres que fan collir pedres
Són dones amb “la curiositat com a motor, la tossuderia per superar apriorismes i un optimisme recalcitrant”
En una estació d’esquí dels Andes xilens, l’any 1988, fugint de l’asfixiant clima a la capital, Santiago de Xile, que es preparava per un plebiscit a la figura del dictador Pinochet, el polític Joan Raventós, la pedagoga Marta Mata i Cristian Aiguader, fill del primer alcalde republicà de Barcelona, Jaume Aiguader, collien pedres. És el que els havia ensenyat Angeleta Ferrer, la catedràtica en ciències naturals Àngels Ferrer Sensat (1904-1992), filla de la pedagoga Rosa Sensat. Com despertar vocacions científiques és el títol escollit pel metge Ramon Gomis de Barbarà per glossar la figura d’Àngels Ferrer, la qual va ser la seva professora de biologia a l’institut de Reus, a finals dels anys cinquanta, al llibre Dones de ciència, tecnologia i pensament. Referents que desperten vocacions (Viena Edicions), a cura de la metgessa Marta Aymerich i l’economista i rectora de la UOC, Àngels Fitó. Fa 36 anys, l’aleshores alcalde de Girona, Quim Nadal era en aquella estació xilena, meravellat de com la ciència, la recerca, l’observació i la curiositat es feia tangible a través de les pedres. “Un pic arribats al defora, Àngels Ferrer ens va demanar que miréssim al voltant i que escrivíssim quines coses de la natura ens cridaven l’atenció: el fullam, el terra, l’arbreda, els conreus…un cop a l’aula, en parlaríem, hi va afegir la mestra”, escriu Ramon Gomis de Barbarà del perfil d’Àngels Ferrer.
Nadal va explicar l’anècdota ahir al vespre durant la presentació del llibre amb el qual les seves editores volen proposar referents, noms de dones que han estimulat el coneixement, que han impactat, per alguna raó, en els onze autors. Per Àngels Fitó, són dones que tenen en comú “la curiositat com a motor, la tossuderia per superar apriorismes i un optimisme recalcitrant”.
Més enllà de Marie Curie es van reivindicar referents de quilòmetre zero, talent femení de proximitat. La biòloga Marta Guillaumes, a la fila zero, va recordar una biografia de Marie Curie comprada a una llibreria de Salt i la frase de la mare:“Aquest llibre t’agradarà.” Curie, però, va ser la llavor, perquè Guillaumes destacava l’impacte de Lynn Margulis i sobretot com la vocació, el despertar científic, neix a l’institut. També és el cas de la química Sílvia Simon: Reconeixia ser el que és gràcies a Emma Masó, la seva professora de química a batxillerat. Dones i també homes. Marta Aymerich va veure entre el públic el seu professor de biologia, Julià Pascual, que fullejava un exemplar del llibre: “Sense ell jo no seria metgessa.” Es van dir molts noms, alguns de més populars que d’altres, com el de Marie Curie i el d’Ada Lovelace, i Judith Campisi, apuntat per Salvador Macip, i la banyolina Cecília Marín, pionera en la reproducció assistida, però ens quedem amb els de les mestres que ensenyen a collir pedres.
