“Nosaltres no podem ser a tot arreu però la ciutadania sí”

L’aplicació creada per localitzar el mosquit tigre a Girona ha crescut i ja és fins a 200 països i ha establert acords amb diverses administracions

“Tenir un retorn clar cap a la societat, com ara mapes de risc i sistemes d’alerta, és clau per al desenvolupament”, diu el creador

Frederic Bartumeus dirigeix un grup de recerca al Centre d’Estudis Avançats de Blanes ELI MORA.

Xavi Aguilar - Blanes

Frederic Bartumeus (Barcelona, 1973) és professor d’investigació d’Icrea i dirigeix el grup de recerca d’ecologia teòrica i computacional al Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC). També és investigador associat al Creaf i fa més d’una dècada que va començar a impulsar el projecte Mosquito Alert, que li ha reportat diferents premis. Ara, gràcies a un acord amb el Ministeri de Sanitat, ha aconseguit que la ciència ciutadana s’inclogui per primera vegada com a eina de vigilància en el nou pla estatal de prevenció, vigilància i control de les malalties transmeses per vectors. Segons l’equip de Mosquito Alert, l’app ha tingut participació ciutadana en 201 països, per bé que la quantitat d’informes varia considerablement: alguns hi contribueixen amb centenars de milers d’interaccions i d’altres només amb desenes, en funció de si hi ha institucions o investigadors locals que en promoguin l’ús.

Quina és la clau per desenvolupar bé la ciència ciutadana?

Cal donar veu als ciutadans perquè es plantegin preguntes i cal que els científics ajudin a resoldre-les maximitzant l’aprenentatge i el coneixement. I després cal proporcionar-li un resultat o un sentit més enllà de l’article científic, que és el que faríem si investiguéssim nosaltres sols.

Això representa un esforç afegit per al científic.

És clar. Has de permear més enllà del que és el món acadèmic. El científic s’ha d’exposar més a fer xerrades, a anar a centres cívics, a fer formacions, a muntar equips multidisciplinaris. S’ha de tenir una certa idiosincràsia emprenedora i sortir de la zona de confort.

Com veu l’evolució de la ciència ciutadana?

S’ha democratitzat molt més que quan vaig començar i els temes que s’intenten resoldre ja són molt més diversos. El món digital també ha permès fer això a escales impensables. Estic pensant en coses com el crowdcasting, webs d’anotacions d’imatges on tu poses preguntes sobre imatges i les persones les van resolent des de casa per generar una base de dades anotada per poder fer intel·ligència artificial sobre qualsevol cosa. Però, si vols que hi participi molta gent, els has d’explicar bé què aconseguirem gràcies a això que fan.

I això comporta més riscos en l’aspecte estrictament científic?

No necessàriament, perquè al final apliques el mètode científic, que el que fa és filtrar. Has de saber el grau de qualitat de les dades que necessites per treballar, mirar els biaixos, etcètera. A internet sempre hi ha trols, i aquí també en trobaràs. A nosaltres ens poden arribar imatges de gots de cervesa en comptes de mosquits, però són pocs i tens mètodes per filtrar-ho.

El vostre projecte ha crescut moltíssim. Us ho imaginàveu quan vau començar?

De cap manera! Vam començar en un projecte pilot el 2013, que es deia Atrapa el tigre, molt focalitzat en català i una mica a Girona. Volíem resoldre un problema local perquè estàvem monitoritzant el procés d’invasió del mosquit tigre, i la crisi econòmica ens va deixar sense recursos per a les trampes que utilitzàvem. Llavors se’m va acudir: “Ostres, per què no fem servir els mòbils perquè la gent ens posi imatges del mosquit tigre? És molt fàcil d’identificar i té un comportament diferent, picant de dia. Així sabrem on n’hi ha.” Era una pregunta molt bàsica i després ha anat evolucionant.

Com s’ho han fet per créixer tant?

La clau ha estat anar plantejant-nos reptes nous a poc a poc. Primer intentant veure si podíem fer uns mapes d’on era aquest mosquit. Quan ho vam aconseguir vam intentar modelar, és a dir veure si amb les dades que teníem, tot i que esbiaixades, podíem calcular la probabilitat de trobar-lo aquí o allà. Hem passat molts anys per demostrar científicament que aquestes dades, tractades estadísticament i corregint el biaix, es correlacionen molt bé amb els trampejos que fèiem físics i tradicionals. Ara ja tenim un mapa de risc de Barcelona que generem diàriament amb un marge de precisió de vint metres. Tot plegat ha estat molt potent i ens ha permès generar sistemes d’alerta i presentar aquesta eina a moltes altres persones.

I d’aquí, als acords amb l’administració i en molts països…

Vam començar saltant a Barcelona i a Catalunya, després una mica més a l’àmbit estatal fins a entrar en projectes europeus i de tot el món. Enguany comencem proves pilot a Burkina Faso, Tanzània, Bangladesh, el Brasil i Xile. Comencem en petit format, en una ciutat i amb una gent concreta. Cal construir la confiança amb els ciutadans, però també amb ministeris, agències de salut…

I han aconseguit un retorn clar cap a la població...

Ara tenim el model d’avís precoç: quan la gent reporta un mosquit tigre en un municipi d’Espanya, per exemple, s’activa una alerta i s’envia gent sobre el terreny a comprovar que, efectivament, el mosquit és allà. I a partir d’aquí, el municipi, per llei, ha de procurar minimitzar-ne les poblacions. Si tu ens ajudes a marcar la presència d’aquest animal, nosaltres estem en contacte amb la gent que t’hauria de treure aquest problema a tu.

En aquest sentit, els mòbils han estat imprescindibles.

Les eines digitals van molt bé per tapar forats que serien impossibles de cobrir per nosaltres. No hi ha manera de ser a tot arreu i posar trampes a tot el territori, però amb la ciutadania és com si ho poguéssim fer. Actualment, qualsevol empresa et pot fer una app o una web, el que realment és complicat és construir les comunitats que hi ha darrere. Tenim experts entomòlegs que estan darrere d’aquestes fotos i les validen. Tenim desenvolupadors que ens ajuden a incorporar la intel·ligència artificial en aquest procés. Tenim epidemiòlegs i experts en salut pública per generar mapes de risc de les malalties que transmeten els mosquits… Aquest és un èxit distribuït entre moltes persones

Fins a quin punt és important que la ciència ciutadana tingui un projecte que després pugui revertir sobre la societat?

És molt important. A la gent que li encanten les papallones no cal que els motivis, ja sortiran a caçar-ne i fer-ne llistats. Però en aquests altres projectes, el premi, el retorn de l’acció, és molt important, perquè tu els estàs demanant una acció. Sense retorn no té cap sentit.

Quins reptes tenen ara al davant?

En tenim dos. Un és el manteniment d’aquest sistema, perquè una cosa és un projecte amb objectius i temps concrets i una altra és generar un sistema de vigilància digital que funcioni tot sol, independentment d’objectius científics concrets. Això vol dir muntar una estructura més enllà del món acadèmic i aconseguir finançament regular. L’altre, més de caràcter científic, té a veure amb anar a treballar a les zones on les malalties que transmeten els mosquits, principalment la malària, són endèmiques. Són països amb menys infraestructures, on el sistema sanitari és molt més feble i hi ha més inestabilitat política. Hi ha qui es refereix a aquesta mena de projectes com a ciència ciutadana extrema.