Recerca a peu de carrer
La ciència ciutadana popularitza que la població s’impliqui en investigacions de tota mena sense necessitat de ser-ne experts
Barcelona capitalitza gran part dels projectes del país i Europa mira de posar-hi ordre per explotar-ne les possibilitats
Ara fa pocs mesos, un astrònom amateur de Sabadell, Jordi Camarasa, va descobrir un nou cometa en col·laboració amb un company d’afició polonès, Grzegorz Duszanowicz, i l’astre que van identificar ja es coneix oficialment com C/2023 V4 (Camarasa-Duszanowicz). Encara que es tracta de dues persones amb coneixements i mitjans avançats –es connecten de manera remota a un telescopi ubicat a Namíbia per pentinar el cel nocturn a la recerca de cometes i altres fenòmens–, el seu no deixa de ser un exemple recent, tradicional i potent de com la ciutadania pot contribuir a eixamplar el coneixement científic. La ciència ciutadana és una pràctica que ja fa segles que acumula participants (sense ser-ne llavors conscients) en disciplines com l’astronomia, l’ornitologia o l’entomologia. Ara, en ple segle XXI i amb les possibilitats tecnològiques dels mòbils i les xarxes socials, aquesta modalitat de recerca està agafant embranzida i s’escampa a tota mena de temes i públics. Avui tots podem participar de manera activa en un projecte científic, i a Catalunya hi ha un gran ventall de possibilitats per on començar.
La ciència ciutadana no és una disciplina científica per ella mateixa, sinó més aviat una pràctica, una manera de fer ciència a través de la participació. Es podria definir com la investigació científica que compta amb la implicació activa de públic, especialitzat o no, però que disposa de certs coneixements, eines o recursos que poden contribuir a l’avenç de la ciència des de diversos àmbits i al llarg de tot el procés: des de la formulació d’hipòtesis, la recol·lecció i anàlisi de dades fins a l’obtenció i interpretació dels resultats. Perquè sigui vàlida, això sí, cal que hi hagi un equip de científics professionals, habitualment els impulsors del projecte, que validi el compliment del mètode científic en tot moment. “La ciència ciutadana connecta els científics amb la ciutadania i és una eina poderosa per fomentar la consciència pública sobre la importància de la recerca”, resumeix Laia Pellejà, directora de la Institució dels Centres de Recerca de Catalunya.
El tret més comú dels projectes de ciència ciutadana actuals és l’ús d’eines digitals i d’internet. Es fa impossible entendre l’auge de la ciència ciutadana sense la irrupció de la cultural digital amb els seus models tant de coproducció com de consum col·laboratiu. I d’això s’ha beneficiat, i molt, el projecte Mosquito Alert, l’experiència de ciència ciutadana de més èxit del país. Va començar el 2013 com un petit projecte per detectar el mosquit tigre al voltant de Girona i ara s’ha convertit en una plataforma de vigilància i control d’aquests vectors de transmissió de malalties d’ús generalitzat a Europa i amb projectes pilot a Amèrica, Àsia i Àfrica. La seva aplicació està traduïda a 24 idiomes i només l’any passat va rebre 25.294 fotografies de mosquits i 40.425 informes de picades i va localitzar 4.301 llocs de cria d’aquests insectes.
El programa ha assolit tots els èxits a què pot aspirar un projecte de ciència ciutadana: ha implicat i empoderat un alt nombre de participants, s’ha expandit en sentit científic i territorial, ha aprofitat tecnologies de darrera generació com la IA i ha aconseguit un retorn important per a la societat en forma de mapes de risc i sistemes de vigilància.
“La ciència ciutadana és una eina per tirar endavant projectes científics que serien impensables sense la força dels voluntaris”, certifica Joan Pino, director del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals, el Creaf, que ja fa anys que explora vies sobre aquesta modalitat de recerca perquè també els aporta molts altres beneficis: “És un motor que fem servir perquè la ciutadania reconnecti amb la natura i cooperi directament en la seva conservació. Ajuda perquè la societat entengui millor els reptes ambientals del moment i també a democratitzar la recerca i a impulsar una cultura científica cada cop més extensa”, explica.
Molta activitat, menys estructura
Malgrat la puixança d’aquesta pràctica científica al país i l’increment de projectes col·laboratius, no es pot obviar que, mentre que la ciència ciutadana ja té una certa estructura visible en l’àmbit internacional, en l’àmbit local encara hi ha marge de millora. Europa té constituïda l’European Citizen Science Association (ECSA), que cada dos anys fa una conferència anual. Els Estats Units també tenen una entitat similar, però en canvi no hi ha cap equivalent a escala estatal –existeix únicament l’Observatorio de la Ciencia Ciudadana en España, que és poc més que un repositori d’alguns dels projectes actius– ni tampoc catalana, tot i tenir una de les comunitats científiques més actives en aquest sentit. A més, la Unió Europea comença a considerar també la ciència ciutadana en les seves convocatòries d’ajudes, oferint punts extra de valoració en els concursos als projectes que activen una recerca més oberta i participativa.
“La ciència ciutadana ha crescut els darrers anys a Barcelona i a Catalunya empesa pel finançament de projectes, tant estatals com nacionals, a través de fons europeus i inversió pública local”, explica Raül Toran, responsable de divulgació científica de l’Institut de Salut Global de Barcelona. Justament, l’ISGlobal està preparant la creació d’una àrea específica dins el centre dedicada a la ciència ciutadana.
Barcelona té una oficina local
En consonància amb aquest procés d’expansió que fa uns anys que va, l’Ajuntament de Barcelona ja fa més d’una dècada que disposa d’una Oficina de Ciència Ciutadana. Va ser creada el 2012 per l’Institut de Cultura al voltant de cinc projectes que hi havia actius llavors a la ciutat. Actualment en té una vintena i està adscrita al Departament de Ciència i Universitats. “Cal aclarir que nosaltres no creem els projectes. Tots són programes impulsats per centres de recerca o universitats i nosaltres el que fem és ajudar a connectar amb la ciutadania”, explica Diana Escobar, coordinadora de l’Oficina de Ciència Ciutadana de l’Ajuntament de Barcelona. Aquesta col·laboració es canalitza mitjançant dos programes, tots dos iniciats el 2017. El primer, de ciència ciutadana a les escoles, ja ha implicat un centenar de centres escolars de la ciutat i més de 3.000 infants en projectes com Riunet, liderat pel Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la Universitat de Barcelona per fer diagnòstics de l’estat hidrològic i ecològic de diferents rius, o també Floodup, creat pel grup d’anàlisis de situacions meteorològiques adverses de la mateixa universitat per compartir observacions d’inundacions, pluges i altres fenòmens.
L’altre programa de l’oficina municipal, Ciència Ciutadana als Barris, té com a destinatari un públic de perfil adult i està centrat en mobilitzar la ciutadania mitjançant la xarxa de centres cívics i de biblioteques. Per bé que l’adhesió als projectes no està tan controlada ni és tan predictible com en el cas de les escoles, la contribució dels ciutadans és igualment valuosa i demostra dia rere dia que tothom pot ser científic.