Malvivint de nou al ras

S’han vist abocats a recuperar una vida que volien desterrada fins i tot dels pitjors malsons i que amb molt d’esforç, i tot el suport dels equips dels serveis socials del consistori badaloní, semblava que havien aconseguit deixar enrere. Però el tancament de l’alberg municipal per a persones sense llar de Badalona, el 29 d’abril passat, els ha condemnat a dormir de nou al ras i a buscar-se la vida per poder ingerir algun aliment. Quaranta-quatre dels 45 usuaris de Can Bofí Vell han passat a engrandir la llista de persones sense sostre detectades a Badalona, que ja oscil·la entre 160 i 170 homes i dones.

Vuit d’ells expliquen la seva amarga experiència, mentre reclamen un sostre i una atenció que els retorni a una vida digna. La Rocío mostra la cicatriu que té al pit mentre ens recorda que va ser la primera dona que va arribar a Can Bofí Vell. Està operada del cor i pren molta medicació, una situació que encara agreuja més el buit d’atenció en què s’ha vist immersa. Està dormint al carrer, en un banc, i procura estar sempre acompanyada d’altres usuaris de la vella masia que passen el mateix calvari. “És una forma de cuidar-nos i protegir-nos els uns als altres”, indica. Ara ha canviat els plats calents que li servien a l’alberg per les restes de menjar que va trobant, sovint caducat, o per la caritat d’alguna persona, negoci o entitat que té el gest de proporcionar-li algun aliment. “Si la gent no llença menjar, potser aquell dia no dinem o no sopem”, afegeix el Carlos, un badaloní de 60 anys que mira de no perdre el somriure. Els dies que pugen les temperatures estan de sort. Les nits que fa fred, o quan plou, el drama es recrua. “Ens mullem fins als ossos”, relaten.

En José María és un dels veterans del grup. Procura no estar mai sol per sentir-se una mica més segur però sap que ni la companyia el salva d’estar en risc de ser agredit o vexat. Ha viscut llargues temporades al carrer i sap de què parla. Agraeix que la majoria de policies, “no tots”, són respectuosos amb ells “sobretot ara que saben que no tenim on anar”, i lamenta que ni un sol polític de l’executiu local s’hagi acostat a interessar-se per la situació del grup. “L’Albiol no ens vol ni veure”, diu. Malgrat que el destí els ha dut a tots ells per un camí ple d’obstacles, molts poden explicar que va haver-hi un temps en què la vida va ser més generosa. En Juanma, per exemple, detalla que acumula 32 anys cotitzats i que ja no sap on recórrer a la recerca d’una feina perquè la seva carta de presentació no l’ajuda gaire. “Si dic que visc al carrer és difícil que se’m valori per les meves capacitats”, sosté. No perd el sentit de l’humor: “El millor d’aquesta setmana ha estat la nit que em van haver de traslladar a Can Ruti perquè almenys vaig tenir un sostre durant unes hores.”

L’Abu també espera una oportunitat, la paraula clau que pot regirar vides. Procedent de Gàmbia, vivia a la nau de Badalona que es va cremar el desembre del 2020 i hi van morir tres persones. Després de subsistir en alguns assentaments, va aterrar a Can Bofí Vell, rescatat per l’equip de detecció i atenció de persones sense llar. Ell ha fet cursos de formació i té la situació regularitzada. A l’Abu se li afegeix un maldecap: ha de superar una cardiopatia. Al novembre té cita per entrar a la sala d’operacions però tem que la intervenció no es pugui realitzar si no disposa d’un lloc on recuperar-se. L’Antonio sap molt bé el que és passar per la sala d’operacions. Té quatre pròtesis en un cos desgastat que pateix en extrem quan descansa en un lloc inapropiat. A l’esquena du una motxilla amb la medicació. Ell, com la resta, pateix per si algú li roba. No seria la primera vegada. En César també requereix molta atenció i té por de la situació que ara s’ha generat. Amb una habitació seria l’home més feliç del món, però s’ha de conformar a peregrinar per la via pública. No arriba a entendre per què Badalona s’ha permès perdre un equipament que servia per treure gent del mateix carrer. “Durant tres anys i mig he tingut una estabilitat que ara em neguen”, lamenta en Sergio, que no dona crèdit al lamentable gir que ha tornat a fer la seva vida. Mentre relata que el pànic a ser agredit és el sentiment més dur que afronta una persona sense llar, té un record per a la Carmen, la dona que dormia a les escales del Palau Olímpic i que va morir aviat farà dos anys.

Malgrat tot, donen gràcies perquè tenen dret a dutxar-se i a rentar la roba en espais habilitats amb aquest fi, i la plataforma Badalona Acull els va oferir ahir part dels 1.000 quilos d’aliments que van ser recollits en una jornada solidària de bàsquet en què van participar diverses escoles de la ciutat. Els afectats pel tancament de Can Bofí Vell agraeixen tots els gestos de solidaritat però no volen que la societat oblidi que són un grup minoritari però que tenen drets. I un d’aquests és l’obligació de l’administració de garantir a tothom l’accés als aliments.