Ensesa i Gubert ‘torna’ a guardar el camí de ronda a s’Agaró

Els actes del centenari de la urbanització de s’Agaró, que va començar a prendre forma a l’estiu de 1924 amb l’estrena de Senya Blanca, el primer xalet construït sobre els plànols de l’arquitecte Rafael Masó i propietat dels promotors, la nissaga industrial Ensesa, arrenquen amb amb l’estrena de l’exposició interpretativa que han bastit amb plafons divulgatius al llarg del camí de ronda i l’homenatge a Josep Ensesa i Gubert, en forma d’una nova escultura figurativa i realista elaborada a partir de l’escaneig en tres dimensions d’una fotografia de l’impulsor del conjunt. L’han ubicat a la plaça del mirador del sender, a pocs metres de l’icònic templet de columnes dissenyat per Francesc Folguera al bell mig de l’itinerari.

Uns dos centenars de persones han assistit a la descoberta de l’escultura, promoguda per l’associació S’Agaró 100, que ha dissenyat tota una agenda d’activitats per reivindicar el “llegat” de l’associació entre Ensesa i Gubert, Masó i un seguit d’arquitectes hereus de la idea original, en els terrenys que havien caigut en les seves mans a cavall de Sant Feliu de Guíxols i el litoral de Platja d’Aro. La urbanització mai es va apartar de l’esperit original de ciutat jardí, com recordava una de les seves nétes, Virgínia Ensesa, presidenta de l’entitat impulsora del memorial i assistida per altres dos néts, Lluís i Xavier Sibils Ensesa, per rescatar les arrels d’un “urbanisme sostenible”, però també conjugat amb l’esclat del turisme amb les seves diverses facetes: arts, música, cinema o esports, com a ingredients d’un còctel que va contribuir a consolidar a casa nostra, però també internacionalment, la destinació de la Costa Brava.

Per Virgínia Ensesa, en l’escultura realitzada en bronze i amb suport de l’empresa fonedora Benito-Urban –de la família Carandell–, han intentat reproduir la imatge d’un Josep Ensesa i Gubert “de debò”, en la plenitud d’uns quaranta anys de vida –la dècada de 1930– en què la urbanització començava a rutllar i preparava els desafiaments posteriors, com ara la construcció del camí de ronda que ja duia el seu nom, una de les grans atraccions turístiques de la Costa Brava, i que va pagar de la seva butxaca, amb els beneficis de la comercialització dels xalets, però sacrificant algunes de les parcel·les per obrir-hi accessos i deixar-hi espais lliures per al gaudi de la ciutadania. “Visionari, creador i determinat”, resumia la seva néta entre les qualitats que resumeixen la imatge escanejada, pensatiu i amb la mirada perduda en un horitzó que l’escultura permet que torni a observar, quatre dècades després de la seva mort, al 1980.