Una revolució a dues velocitats

Les marques són un element important del debat, més obert i vigent que mai, sobre com abordar els recursos pesquers; d’això en depèn, i és un fet indiscutible, tota una indústria, que, a més, té un gran valor com a patrimoni etnogràfic. Els experts i professionals dels sectors pesquer, gastronòmic, gerència de les confraries, museus i món científic comparteixen un sòlid discurs comú; si bé, com veurem, amb matisos. Com ha d’abordar el sector les dècades vinents? Les bases per a la regulació estan posades i se’n van perfilant més. La consciència també va prenent més força. Les marques hi són; algunes amb més èxit que d’altres, també és cert, i amb només una, la de la gamba de Palamós, com a marca de garantia registrada i regulada. I això ens porta a la reflexió de l’ús de la marca sense caure en l’abús. Com hem vist, el gastrònom Salvador Garcia-Arbós i el president de Federació Territorial de Confraries de Pescadors de Girona, Antoni Abad, alerten que cal vigilar-ne la possible proliferació. Tots dos les defensen, és cert, però consideren que les noves haurien de ser de zones de pesca, i no només d’una varietat de peix. Una cosa serien les marques totalment consolidades, reflexionen, i una altra, crear-ne de noves, que pot ser perjudicial, alerten.

Però el debat és tossut, perquè es continua enfocant implacablement cap a la gestió dels recursos pesquers. L’antropòleg Joan Lluís Alegret –que el pròxim 8 de juny, amb motiu de la Fira de la Gamba , serà nomenat Ambaixador de la Gamba de Palamós– posa sobre la taula una reflexió sobre el model de gestió de les confraries. Segons Alegret, aquest, que seria l’històric, té com a contrapartida el de les organitzacions de productors de la pesca i de l’aqüicultura (OPPS). Aquest és un marc normatiu que impulsa la UE i recull el Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació. Les OPPS, a la pràctica, constitueixen un mecanisme per a l’estabilització dels mercats mitjançant ajustaments entre l’oferta i la demanda; a més de ser una eina per garantir la renda dels productors del sector. “Què comporten les OPPS? –es pregunta Alegret–. Doncs que un armador ha d’anar a pescar allò que ja té garantit que vendrà. Això, evidentment, implica que s’ha de redactar un pla de pesca.” La tradició, i d’aquí el canvi de mentalitat, encara se centra a pescar el màxim de peix. Antoni Abad destaca amb contundència que les confraries catalanes ja “són un model fins i tot en el conjunt de la Mediterrània”. Però no tothom es mostra tan optimista. Joan B. Company, científic de l’Institut d’Estudis del Mar, adverteix que moltes confraries encara han de passar d’un model tradicional, que a més no fomenta el relleu, a un altre d’èxit. “Si produeixes una cosa, en aquest cas el pesques, i després el vens, ets una empresa. I aquí és on el pescador ha de fer el canvi.” “El principal problema –segueix Company– és que durant massa anys el sector no ha estat prou regulat; això ha estat responsabilitat de totes les administracions; la catalana, que gestiona la costa; l’Estat, que se centra en les aigües obertes, i la Unió Europea, que posa el reglament global.” Els pescadors són uns professionals extraordinaris, reconeix, Company, “però els ha faltat des de sempre mentalitat empresarial”.

I a Palamós, per què ha passat? L’alcalde, Lluís Puig, ho té clar: “El sector va entendre que a través d’un pla de gestió havien de fer arribar el producte al consumidor final amb un màxim de qualitat”, i afegeix: “Aquest procés que ha durat vint anys d’extracció, manipulació o conservació, ha tingut el seus fruits i l’ha convertit en un referent.” I aquí és on entren els plans de gestió. Si continuem amb Palamós, la reducció total de la flota d’arrossegament, després d’iniciar-se les mesures d’autoregulació el 2007, es va situar només deu anys després en un 34% pel que fa les unitats de pesca i fins a un 14% en dies de pesca. Aquestes dades són especialment rellevants perquè ens expliquen quina ha estat l’evolució de la pesca al litoral gironí, dels caladors regulats; tot això lligat a una major conscienciació pel medi natural, amb mesures específiques que s’han aplicat al llarg de vint anys.