Aprendre dins el Montnegre
L’escola d’Hortsavinyà compleix 25 anys després que es reprengués el servei perdut durant els anys seixanta per falta d’infants
L’únic centre educatiu rural del Maresme es nodreix només de la mainada que tenen casa a la zona d’influència del parc natural
Al nucli d’Hortsavinyà, dins el terme municipal de Tordera i al bell mig del par natural del Montnegre-Corredor, celebren un aniversari. I no un qualsevol. Celebren els 25 anys de funcionament de l’única escola rural que funciona al Maresme i que falca aquesta trajectòria en uns inicis molt complicats que van estat a punt de no fer-se realitat. La història d’aquest centre educatiu, que actualment dona servei a 37 infants d’I3 a 6è de primària, és una història de retorns. Hortsavinyà havia estat un municipi independent fins a la primera meitat del segle XX, quan va ser l’últim a agregar-se a Tordera. Fins als anys seixanta hi va funcionar una escola de primària, que es nodria de les famílies de les diferents masies disperses que hi havia dins el Parc del Montnegre i el Corredor. La zona es va anar buidant de gent que marxava a buscar-se la vida a la ciutat i l’equipament es va quedar sense quitxalla. La poca que quedava es va veure obligada amb el tancament a baixar a estudiar majoritàriament a les escoles de Tordera, però també a Pineda de Mar, Calella i Malgrat. Entre els anys vuitanta i noranta la zona es va anar repoblant amb l’arribada de famílies amb canalla que volien començar una nova vida envoltats de natura i l’opció de recuperar un equipament de primera necessitat pels seus fills en el lloc on havien decidit viure es va convertir aviat en necessitat.“Hortsavinyà té un terme molt dispers i els infants no es coneixien i no tenien incidència en el seu propi medi a banda que per les famílies dur-los a escola representava una gran despesa de temps i de diners”, recorda l’escriptor i rondallaire Daniel Rangil, un dels impulsors de la recuperació de l’escola.
Les famílies van començar a organitzar-se per resoldre inicialment greuges com el de la manca de transport escolar, però van acabar adonant-se que el que realment calia era que l’escola tornés a obrir. Rangil explica: “D’entrada cap administració ens feia costat i gairebé va ser un miracle aconseguir-ho. De mica en mica i amb un munt de complicitats, des d’entitats a partits polítics i mitjans de comunicació que ens van fer d’altaveu.” El rondallaire, que avui farà de pregoner a la festa de celebració dels 25 anys, destaca que la singularitat de l’escola recau en bona part en el lloc on és. “Té un entorn incomparable, la interrelació entre els alumnes de diferents edats enriqueix l’aprenentatge i l’atenció dels mestres és molt més personalitzada del que ho pot ser un centre del sistema habitual”, considera, i destaca que, al contrari del que es pugui pensar des de fora, “l’escola compleix els mateixos objectius que la resta i els alumnes surten igual o més ben preparats”. Rangil, però, es mostra crític amb el Departament d’Educació respecte al futur del servei. “Jo sempre he pensat que els vam sortir com un bolet i que esperen que amb el temps i la falta d’infants acabi tancant”, diu, i ho argumenta a partir de la normativa restrictiva que especifica que només poden estudiar a l’escola d’Hortsavinyà aquells nens i nenes que hagin nascut dins el terme municipal de Tordera, però també dins del terme del parc natural. “És insòlit, perquè els límits del parc esquiven totes les urbanitzacions des d’on es podrien garantir cada any les matriculacions necessàries”, considera.
En qualsevol cas, aquest curs que és a punt d’acabar a l’escola hi estudien 37 infants, de tres a dotze anys, que es reparteixen en dos edificis: el mòdul de fusta original del 1999 i un segon immoble cedit per a Diputació de Barcelona que es va fer imprescindible quan el 2015 el centre va quedar petit per encabir-hi tota la mainada. L’equipament s’ha convertit amb els anys en l’autèntic eix vertebrador de la comunitat d’Hortsavinyà, reconeix qui hi fa de director des de fa cinc anys, Xavi Xandri Rossell. “Fa de centre neuràlgic, juntament amb l’església, d’un espai on predominen les masies separades entre si per quilòmetres de distància“, comenta el director, que destaca la gran implicació de les famílies en el projecte educatiu. “Agrupem els estudiants de diferents edats en cicles i compartim activitats comunes, com ara tallers i projectes”, explica Xandri Rossell, que confirma que el centre se cenyeix a la mateixa normativa que la resta d’escoles. “La nostra singularitat també reclama més esforç, com per exemple en el cas dels mestres, que hem de tenir més d’un càrrec o responsabilitat i, a banda d’ensenyar, també hem de fer tasques de manteniment, administratives, de consergeria...” I hi afegeix: “Som una autèntica pinya.” Un horari intensiu, sense servei de menjador ni acollida i amb extraescolars molt limitades també formen part del dia a dia del centre. “Som una escola sense parets, familiar i comunitària, on els grans ajuden els petits i on els sis mestres que som ens podem organitzar amb menys burocràcia que en altres escoles amb un claustre més gran. Ah! I tenim una zona d’esbarjo única i impressionant.”.