Un pi símbol de la resistència

No és l’arbre més vell de Catalunya ni el més gran, ni el més exòtic, però la simbologia i la història que l’acompanyen el fan un dels més icònics, just a la frontera amb Collserola. Narrar la vida del pi d’en Xandri de Sant Cugat del Vallès, plantat el 1774, és com escriure una novel·la, amb els seus herois, misteris per resoldre, girs de guió, èpica en la mobilització ciutadana..., i que de moment va pel camí de tenir un final feliç en espera de la cirera: declarar-lo arbre monumental de Catalunya.

Avui, i coincidint amb el Dia Mundial del Medi Ambient, comencen els actes per commemorar els seus 250 anys de vida amb la comitiva institucional que farà la revisió de l’estat de salut del pi pinyer, plantat juntament amb d’altres com es feia al segle XVIII quan s’esgotava la terra de vinya per regenerar i fer fèrtil el sòl per tornar a plantar ceps passats 40 o 60 anys. Aquest gran pi –ara ja arriba als 24 metres d’alçària– es va deixar perquè era una fita prou visible amb els terrenys adjacents i es va anar convertint en una icona mentre al seu voltant es plantaven altres conreus. Fins aleshores només una intensa nevada la nit de Nadal del 1962 en va malmetre algunes parts i en va deixar una altra mig caiguda, que li dona la forma de paraigua. Va patir les inclemències d’altres ventades i nevades entre el 2009 i el 2010, però l’agressió que l’ha convertit en un símbol va ser humana, amb una motoserra, i continua sent un misteri a resoldre. Es va produir a quarts de cinc de la matinada del 2 de febrer del 1997 i ho recorden el propietari dels terrenys, Domènec Miquel, historiador, i l’enginyer ambiental que aleshores era el cap del servei de Paisatge i Verd Urbà de l’Ajuntament, Jordi Torrijos, el principal heroi que va permetre que el pi continuï dempeus.

Tornarem a la història que ha permès salvar el pi, però també cal contextualitzar-ho començant per explicar d’on prové el nom. Les terres a finals del segle XVI eren d’un occità que era mestre d’obres, Pere Gibert, que només tenia una filla i es va casar amb Miquel Carreres. Del matrimoni, la finca passa a dir-se Can Carreres –encara hi consta en el registre–, i només tenen una filla, que es casa amb el fill gran de Cal Serra, que abans s’havien emparentat amb els Bogunyà de Terrassa. La finca es coneix com a Serrabogunyà i passa a dir-se Xandri arran del casament de la pubilla de Carreres, la Margarida, amb el fill gran d’Alexandre Serra i Bogunyà. Aquest era conegut amb el diminutiu d’Alexandrí, els terrenys passen a dir-se Xandrí i amb el temps es perd l’accent. Ara “ja té 500 anys d’història”, explica Miquel.

El pi es va popularitzar per la ubicació en la ruta cap a l’ermita de Sant Medir de Collserola i prop d’un altre dels emblemes del municipi, la Torre Negra –construïda com a fortalesa el 1145 i reconstruïda el 1432–, el nexe d’unió que explica que es convertís en un símbol. Tot i que no demostrable, molta llegenda urbana associa l’atac al pi d’en Xandri a la lluita entre els interessos manifestats des dels anys vuitanta del segle passat d’edificar al paratge de Núñez y Navarro i altres petits propietaris, aprofitant que el pla general metropolità (PGM) del 1976 els va qualificar com a sòl urbanitzable programat, i els de preservació de les 165 hectàrees del consistori i la societat civil. És la història de litigis, tramitacions urbanístiques, sentències i recursos que encara cueja mentre el 2010 es declarava Collserola Parc Natural i l’Ajuntament comprava la torre el 2022.

L’agressió va consistir en tres talls amb motoserra, el més profund, d’1,6 metres de llarg, de 45 centímetres de profunditat, gairebé fins al cor del pi, a més de voler cremar-lo. També van intentar tallar altres pins, rebla Miquel, per posar en context que la feina va ser maldestre i només hi havia vuit motoserres amb aquella fulla de tall a Sant Cugat en aquell moment i no es va investigar. Torrijos treu tot el material d’un arxivador amb la documentació que ha guardat i els informes amb les cures i les revisions. Li van trucar a quarts de vuit del matí des de la policia per demanar-li si el tallaven. A partir d’aquí, va començar un treball d’orfebreria “improvisat”, ja que l’arbre “viu de l’altra meitat”, que va tenir el beneplàcit del propietari, el pare de Miquel, l’Esteve, i de l’alcalde Joan Aymerich. El que importava era “la sustentació, que no caigués”, sanejar la ferida, buscar una resina de la mateixa densitat, i van intentar uns empelts que no van funcionar, però van col·locar cablejats d’acer i uns 16 puntals sense tocar el tronc central, perquè necessita moviment per anar tancant la ferida i evitar un efecte de palanca. Una nit sense dormir de Torrijos fent un informe i les actuacions amb tractaments fitosanitaris, nutricionals i de millora del sòl surten ara dels manuals de puericultura. Avui aquest matí se’n fa un nou seguiment i Torrijos, ara jubilat, reconeix que d’entrada es van curar en salut donant un 15% de possibilitats que sobrevisqués quan potser era un 33%. Des d’Urbanisme el volien tallar i ell era partidari que, tot i que morís com el pi de les Tres Branques s’havia de mantenir com a símbol. Miquel fa broma assegurant que “no sabia que hi hagués tants experts en pins a Sant Cugat” donant la seva opinió sobre el que s’havia de fer.

Un pi pot durar 400 anys i, després que el 1995 fos declarat arbre d’interès local i comarcal, ara s’ha recuperat la iniciativa que Torrijos va impulsar aleshores perquè sigui reconegut com el 273è arbre monumental per la Generalitat, amb una moció institucional aprovada per tots els partits al febrer. L’arbre es va recuperant i va cicatritzant lentament, protegit amb un mallat, i convé mantenir els puntals més anys, que es van reforçar amb una volandera metàl·lica el 2005. El tinent d’alcalde de Relacions Institucionals, Bon Govern i Ciutat Digital, Jordi Puigneró, assegura que tenen un bon retorn del govern català, però és prudent amb la data, perquè s’ha de reunir una comissió i s’han de fer informes previs, tot i que li agradaria que fos en els propers dos anys i ja han rebut un primer informe favorable. Defensa que potser no té l’atractiu d’altres arbres catalogats, però la “simbologia i la història important que té al darrere”, el d’una lluita per la preservació de l’entorn natural en un context d’emergència climàtica, serà l’element que ho faci possible, ja que conjuga la promoció dels nous valors ambientals.

Puigneró no creu que l’atac al pi i la mobilització veïnal més gran viscuda al municipi un mes després promoguda pel Grup Natura del Club Muntanyenc (CMSC), entre d’altres, fos el detonant de la protecció de l’espai, perquè el consistori ja hi treballava. El president de l’entitat, Joan Bel, diu que la Plataforma en Defensa de Torren Negra ja existia, però va servir per “agafar una volada impressionant” i l’entitat sempre ha estat vinculada a fer actuacions per garantir la promoció de l’espai.

En els actes dels 250 anys que s’inicien avui precisament al CMSC amb una taula rodona, l’entitat hi participa dedicant al pi la 65a edició de la Marxa Infantil de Regularitat. El programa inclou diverses activitats tot l’any relacionades amb les escoles, entre els quals hi ha crear un bessó digital per fer simulacions d’afectacions d’elements naturals o plantar un fill seu en algun indret a determinar.