“És urgent recuperar la llei contra el sensellarisme”

Tot està absolutament obert. Estem encara a l’espera de poder tenir un contacte amb ell. D’altra banda, estem a l’espera que l’Ajuntament de Badalona ens faci arribar tota la informació que li vam requerir quan es va produir el tancament. Així mateix, hem iniciat una actuació per veure si en el cas de tres persones usuàries que estaven a l’espera de ser intervingudes quirúrgicament i que requerien un acompanyament posterior a la intervenció hi ha algun recurs que els permeti refer-se. Si no hi ha un espai on fer el postoperatori no les intervindran.

L’Ajuntament ha de trobar una solució per a aquestes 40 i escaig de persones i sobretot ha de veure com estabilitzar un recurs que té un servei que té la necessitat de prestar.

No. Ara mateix, la cartera de serveis obliga que els municipis que la tenen signada, que són els grans municipis, tinguin una resposta per a situacions d’emergència d’aquest tipus.

No vol dir que hagi de ser necessàriament un alberg. Poden ser pisos tutelats, fins i tot hostals, però alguna resposta hi ha d’haver. I ens trobem que a Badalona no hi ha res de tot això. Res. I a més a més, es va tancar la porta fa un temps a comprar un edifici, el Hostel, que havia de ser un bon recurs per utilitzar en casos de necessitat. Per tant, Badalona és una excepció. Si mirem a l’entorn i comparem, que no va pas malament, veurem que Barcelona té recursos per a persones que viuen al carrer. Però Terrassa, per exemple, també té recursos propis: té un alberg de 40 persones, té quatre pisos de housing first (primer una llar), té 30 places del programa Sostre 360... Té recursos propis i també té recursos humans destinats. Té un menjador social, per exemple. Sabadell, si fa o no fa el mateix. Tenen un menjador social, habitatges, allotjaments residencials, pisos d’estada limitada. I Mataró, i l’Hospitalet de Llobregat, i el Prat... I Badalona només tenia Can Bofí vell.

Farem una trobada amb les entitats que hi estan treballant per veure com hi podem posar esforços. És urgent recuperar el projecte de la llei contra el sensellarisme. I fer-ho amb un doble objectiu.

Per un costat, cal consagrar nous drets, és molt important. El dret subjectiu a un espai residencial digne, o també el dret a tenir centres de baixa exigència. Per una altra banda, hi ha altres drets que no tenen a veure exclusivament amb el sostre, però que sí que hi tenen a veure. Per exemple, la possibilitat de disposar d’un espai on guardar les pertinences que tenen, en una consigna, o poder anar a un espai de bugaderia i de dutxa dignes.

Hem de transitar del que és avui un tractament assistencial cap a una protecció legal dels drets subjectius. I això realment és un canvi radical, un canvi de paradigma. Això permetria, precisament, superar aquesta precarietat que fa que en alguns municipis els recursos siguin o zero o del tot insuficients. S’ha de poder limitar molt el poder discrecional com el que està exercint ara l’Ajuntament de Badalona.

Som, tècnicament, com un comissionat del Parlament de Catalunya, és a dir: naixem del Parlament per fer diverses funcions. Hem de supervisar que l’administració actuï d’acord amb la legalitat i d’acord amb els drets subjectius, que són els drets de la ciutadania. Hem de supervisar la pràctica del bon govern. I al costat d’això, podem fer recomanacions de reformes legislatives o de modificacions legislatives. Podem cridar l’atenció sobre determinats problemes per garantir millor les polítiques públiques i, sobretot, els drets dels ciutadans.

Fem seguiment i recomanacions i els ajuntaments, amb dificultats, van responent a les seves obligacions d’atendre les persones sense llar. Un cas són les campanyes de fred, per exemple, posant en marxa recursos puntuals. O procurar l’accés de totes aquestes persones a la salut pública.

El fet de no tenir una residència fixa genera multitud de distorsions que fan caure, un darrere l’altre, bona part dels drets que tenen com a ciutadans. Hi ha perfils diversos, que requereixen diferents tipus d’acompanyament, de serveis socials, serveis sociosanitaris, o de salut directament. El fet de no tenir una mínima estabilitat, com un alberg, una residència de baix perfil, dificulta enormement la tasca dels treballadors i treballadores de l’àmbit social i sanitari. Treballem perquè ara, amb el canvi de legislatura, i ja que sembla que hi ha un consens raonablement ampli, la llei es pugui materialitzar al més ràpidament possible. Facilitarà segur el treball dels professionals i podrà dignificar la situació de les persones sense llar.