Natura intramurs a Banyoles

La glicina enfiladissa d’una ornamentació i espessor civilitzada i escènica, amb ramells menys explosius que la buguenvíl·lea magenta i envellutada, floreix aquest juny al jardí de Can Torrent com si el temps no s’hagués aturat en un dels edificis més importants del segle XIX a Banyoles, inclòs en el catàleg de béns protegits del municipi. Està situat a l’inici del carrer de les Escrivanies, una via inclosa en l’inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. L’edifici va ser construït el 1854 per la família Torrent, propietària de la fàbrica de xocolata Torrent situada a la ronda Fortià i que s’anunciava a la premsa com a “casa fundada el 1796” i “la más antigua de toda la provincia”. La de Can Torrent va ser la primera marca de xocolata banyolina, segons recordava Josep Blanch en un article el 1986 a la Revista de Banyoles. “La xocolata, d’acurada elaboració, era d’una qualitat excel·lent i es presentava en rajoles embolcallades amb paper apergaminat”, detalla Blanch. Van ser també els primers a incloure-hi una estampa amagada; cromos que parlaven de fets històrics a l’Àfrica, d’aventures robinsonianes. Exportaven a ultramar i van tancar el negoci el 1929.

A la façana del número 11 del carrer Escrivanies, a Can Torrent, s’obren tres arcs de mig punt d’estil classicista francès amb reixes ornamentals. Darrere l’escut de Banyoles esmaltat al vidre, entelat, s’hi endevinen estances nobles, relleus en estuc, forjats, peces ceràmiques que ara estan embolcallades per guardar-les de la pols, que es pressuposa en un habitatge clos, amb reminiscències viscontinianes; objectes preparats per a alguna mudança perquè els nous propietaris, forasters, projecten donar una altra vida, una nova oportunitat, a un patrimoni arquitectònic i de memòria de la ciutat de l’estany del qual no es parla, que no surt a les guies. De la mateixa manera que els visitants de Ferrara busquen el jardí que rodejava la casa Finzi-Contini, a la recerca del que representava, del món dels museus antics. Es diu d’El jardí dels Finzi-Contini, de Giorgio Bassani, que “és un gran monument al passat” però sobretot “la inevitable desaparició del record en l’oblit col·lectiu i individual”. La glicina perdura monumental, tossuda a no desaparèixer igual que els arbres frondosos que són l’únic que es veu des de la talaia d’una casa veïna de Santa Maria dels Turers on des d’un terrat privilegiat es pot veure la part posterior de Can Torrent: el pati, el jardí interior i la galeria triple d’arcs.

“El barri vell de Banyoles té dos elements arquitectònics importants que són les galeries dels patis i els badius d’aquestes cases benestants”, remarca l’arquitecte i membre del Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles (CECB) Josep Callís: “Són elements de transició entre el dins i el fora que ens permeten deixar entrar la llum i el raig de sol directe a l’hivern, aprofitant l’energia solar. I a l’estiu ens protegeixen de l’ombra, fan que la casa no s’escalfi tant.”

Les torres són un altre element destacable. Des del terrat veïnal es veu la torre de planta quadrada de Can Torrent, la de la Providència però també la de Can Lavall, una altra casa imponent situada davant per davant al carrer Escrivanies. “Exemplifiquen el poder econòmic. Al carrer Gran també hi ha Can Gelada, amb una torre arabitzada”, contextualitza l’arquitecte Callís. Des de la torre, és una manera subtil de mostrar una posició de domini: ser vist i gaudir de les vistes.