Una memòria compartida

L’any 1974 un grup d’estudiants provinents de països de l’Orient Mitjà van obrir el primer oratori islàmic de Catalunya, al barri de la Sagrera de Barcelona. Aquest centre religiós encara està en funcionament i, en l’actualitat, l’acompanyen tres-centes mesquites més repartides arreu de tot el territori català. Contra el pensament paranoic d’alguns, l’islam a Catalunya no ha estat impulsat des de països estrangers, sinó gràcies a l’empenta de moltes persones individuals, amb noms i cognoms no coneguts (ni reconeguts), que han modelat l’encaix d’una tradició religiosa que fa anys que es pot dir que es troba arrelada al país. Les cinc dècades transcorregudes han servit per a posar a prova l’acceptació dins la nostra societat de persones amb creences i pràctiques diferents de les de la majoria del poble català. En aquest sentit, s’ha d’afirmar que l’islam no és una realitat ni migratòria ni nouvinguda, i és la referència espiritual, cultural i de vida per a moltes persones a Catalunya. La seva diversitat intrínseca, la seva inserció en escenaris socials molt diferents, mostra una realitat plural. La referència islàmica és una, però són múltiples les formes d’expressar la pràctica religiosa, la devoció o la identitat. L’islam català és divers, com també ho és la societat catalana.

Quan hom fa una mirada retrospectiva amb relació a les interaccions mantingudes al llarg d’aquest mig segle, el balanç mostra clarobscurs, amb massa moments caracteritzats per la incomprensió, el dolor i la intolerància. I encara a l’actualitat ens trobem amb expressions d’intransigència que segueixen apel·lant, malgrat el temps passat, a la distinció entre un “nosaltres” i uns “ells”, i que recorren a un llenguatge bel·ligerant propi de trinxeres identitàries. Com a país que vol seguir creixent com a societat oberta, justa i igualitària, no només no ens podem permetre pensar en una Catalunya entre catalans i la resta, sinó que tampoc podem acceptar que es qüestionin obertament les identitats dels catalans de tradició musulmana. Val la pena citar en Jaume Vicens Vives quan afirmava que la nostra societat és fruit de diversos llevats, per a tenir en compte que aquests catalans musulmans ja no poden ser anomenats com a estranys en aquest país. El temps transcorregut és la base sobre la qual ja s’ha inscrit una memòria compartida i un patrimoni col·lectiu. Ara ja és temps d’afirmar que, després de mig segle de presència organitzada, els catalans de tradició musulmana mereixen un ineludible reconeixement per part de la societat catalana i les seves institucions.