Espais feministes del segle XXI
La Ciba, a Santa Coloma de Gramenet, és referent internacional d’innovació al servei de les dones
D’esperit polivalent, la Ciba tant pot ser un espai de ‘coworking’ com una protecció contra les violències
La Ciba va obrir en ple esclat de la pandèmia de la covid i es va considerar servei essencial
La Ciba va obrir les portes en pandèmia. No podia ser millor moment perquè les dones disposessin a Santa Coloma d’un recurs essencial. És un projecte pioner i únic; no se li poden posar etiquetes. És dijous a la tarda. Un grup de dones es descalcen i agafen els seus bebès per anar a la sala d’actes i fer musicoteràpia. A l’altra banda, s’assaja l’obra del taller de teatre documental, un exercici per reivindicar la història i les experiències de les dones. Han fet Les Medees de Santa Coloma, inspirada en la tragèdia grega. A la Ciba –que va ser una fàbrica i un institut– hi ha un color lila que s’escampa arreu. És un centre de recursos per a dones, amb eines per millorar l’autonomia en tots els àmbits de la vida. La Ciba –laciba.gramenet.cat– és un equipament públic de referència. El lila és transversal, dèiem, com el feminisme. Vet aquí per què és complicat definir la Ciba. Es pot dir que és “polivalent”, en la forma i els continguts. Una altra manera d’entendre-la seria veure-la com un organisme viu.
Qualsevol dona que travessi la porta se sentirà interpel·lada, implícitament o explícitament: “Què necessites?” Les dones troben ofertes i també fan propostes, perquè la Ciba és seva, participativa i comunitària. La directora de Polítiques d’Igualtat de l’Ajuntament de Santa Coloma i responsable de la Ciba, Maria Isabel Cárdenas, explica: “Aquí sempre està passant alguna cosa. La Ciba és una proposta que va liderar l’alcaldessa, Núria Parlon, per desplegar un nou model, un nou paradigma sobre les polítiques feministes i d’igualtat. Es volia fer realitat una vella reivindicació: posar les polítiques d’igualtat al centre de la política, no a l’extraradi. Calia una nova mirada, fins i tot físicament.” Per això és la seu de les polítiques d’igualtat.
Reben visites d’arreu constantment: “Això volem, que aquest model, que de moment és únic, es repliqui. De fet, el que representa la Ciba s’entén molt millor si es visita.” Segueix: “És un espai holístic, un ecosistema d’oportunitats. I sempre diem que la porta està oberta a tothom, per acompanyar les realitats, les necessitats, de cada persona.” Una finestreta única de l’administració en matèria d’igualtat.
També és un espai de drets: “Avui ve una ministra; demà, una veïna o una dona que està vivint una situació de violència, en la més absoluta vulnerabilitat. Totes tenen les portes obertes i són tractades amb la mateixa dignitat, que per a nosaltres és un altre concepte important.”
Hi ha diverses línies estratègiques; per exemple, l’economia. “La Ciba ha de ser un motor de millora de la ciutat, de l’economia en general i de l’ocupació de les dones en particular. Per això parlem d’economia feminista.” Es dedica molt esforç a la formació per a l’ocupació. El mercat és ple de dificultats per a totes les dones, explica. “Fins i tot les que hem anat a la universitat ens trobem el que ens trobem, i encara més en el cas d’aquelles que venen de diferents llocs del món o que tenen situacions de vida molt més vulnerables.” Es treballa per formar en sectors en què calen mans, des de la digitalització fins al tractament de productes frescos. Hi ha lloc per al coworking per a dones i els projectes amb perspectiva de gènere.
No es pot oblidar el treball contra tota manifestació de violència masclista. És seu del Centre d’Informació i Atenció Integral a les Dones (CIRD). El servei d’atenció és de 8 a 20 hores. Està obert a les dones i als fills. I també hi ha un programa específic per a adolescents. S’atén i s’acompanya la recuperació. Disposen d’un espai residencial innovador per a dones en situació de violència. S’ha organitzat en apartaments, amb espai privat, amb cuina pròpia, a banda de la cuina i la sala d’estar comunitàries. “Tenir apartaments, en lloc d’una habitació, és per dignificar i per no treure a aquestes dones la capacitat de decidir, per no infantilitzar-les. Deixar de pensar que les dones víctimes de violència no són capaces. És un canvi de perspectiva molt gran.” Tot això enllaça bé amb el treball per canviar maneres de pensar. Parlem de la coeducació amb les famílies. Com? A través d’activitats que transmeten els valors comunitaris compartits. Famílies coeducadores d’igualtat, de reconeixement, de prevenció de les violències, de corresponsabilitat en les cures. Cal treballar-hi des de petits. Les masculinitats no queden fora de l’equació, també es treballen, amb un psicòleg especialitzat.
Visitem una aula amb tots els dispositius necessaris per fer formació audiovisual. Al terrat hi ha un hort de plantes remeieres i flors comestibles. Una bona colla de dones surt d’una formació de programació web. Una mica més enllà, un altre grup fa servir lliurement les màquines industrials de costura i planxa que al matí s’han utilitzat en la formació ocupacional i que ara estan disponibles. Tot està passant a la vegada, sense presses.