El català, menys vehicular

Ni joventut ni migració

“El català està en una situació complexa i de minorització creixent”, constata Avel·lí Flors Mas, professor de sociolingüística de la Universitat de Barcelona (UB), que afegeix que es troba en una “situació de subordinació legal i política respecte al castellà en l’àmbit estatal” i que també ha rebut l’impacte de la migració no catalanoparlant “sense disposar de les eines per integrar-la plenament des d’un punt de vista lingüístic”. Amb tot, Flors remarca que no s’ha de caure en un discurs “culpabilitzador” de la migració, igual que tampoc s’ha d’assenyalar els infants, adolescents i joves com a franja d’edat “més problemàtica” en l’ús el català, perquè “és molt probable que no sigui així”, tal com s’evidencia en un estudi recent sobre la llengua en la població jove de la secretaria de Política Lingüística en què apareix aquest col·lectiu com “el segon grup d’edat on hi ha més presència i més ús de la llengua”. En definitiva, la situació delicada del català a tots els territoris de parla catalana és una realitat, sobretot entre la població nouvinguda que arriba en l’edat adulta i té més dificultats per aprendre el català. Com que l’ús del castellà està molt estès i pràcticament la meitat de la població el té com a primera llengua, “poden funcionar i circular socialment” sense el català. Per això Flors recorda la importància de tenir com a objectiu “fer de la llengua una necessitat” per garantir també el dret dels catalanoparlants a fer servir el català en situacions quotidianes. I és que només cal mirar “la mà d’obra que treballa en atenció al públic, i no cambrers o caixers de supermercat, sinó metges, treballadors de banca, advocats i jutges”. A part, Flors assenyala l’Estat, que s’hauria de “creure el deure constitucional de protegir el patrimoni lingüístic” en lloc de mostrar, a través dels partits estatals i nacionalistes espanyols, “l’obsessió per marginar les llengües no castellanes”.

Protegir el model

La realitat és que aquesta obsessió, convertida en odi per part de l’extrema dreta, està provocant una crisi oberta dins l’escola al País Valencià i les Balears. Flors insisteix –“ho he dit un munt de vegades”– que l’escola “és necessària però no suficient” per revertir l’ús social del català. Amb tot, destaca que el model lingüístic educatiu és “imprescindible” i fins i tot “l’únic mecanisme del qual disposen els poders públics” per generalitzar el coneixement de la llengua al conjunt de la població, “com a mínim la que ha nascut i s’ha escolaritzat”, en aquest cas, a Catalunya. Per això és important protegir el model lingüístic també al País Valencià i a les Illes Balears per garantir-ne el coneixement, com també passa al País Basc, on l’escolarització en llengua basca ha anat augmentant en els últims anys i ara ja és l’oferta majoritària en més del 90% dels centres públics.

El problema arriba quan són els mateixos poders públics els que estan posant l’accent a promocionar el castellà, sovint amb idees tan surrealistes com que està en clar desavantatge amb el català. En lloc de complir amb el mandat estatutari i promoure i protegir la llengua catalana, el PP i Vox estan impulsant polítiques que, lluny de facilitar aconseguir la igualtat de competències amb el castellà al final de l’escolarització obligatòria, estan provocant encara un més gran bilingüisme asimètric a favor del castellà, que és la llengua dominant. “La llei de llibertat lingüística del PP i Vox el que pretén és arraconar el valencià en l’ensenyament”, assegura Marc Candela, coordinador d’acció sindical i política lingüística del Sindicat de Treballadors i Treballadores de l’Ensenyament del País Valencià (STPEV-Intersindical). I és que, segons remarca, no s’ha tingut en compte la situació lingüística del català sinó que s’ha partit de la idea que “català i castellà estan en igualtat de condicions, quan no és així”. En el mateix sentit s’expressa la presidenta d’Escola Valenciana, Alexandra Usó: “Si el valencià ja està en un moment crític i des de l’escola no se li dona un reforç, serà impossible arribar a una normalitat.”

Enmig de tot aquest context, el model català d’immersió ha esdevingut un referent per alguns territoris, que voldrien poder-lo introduir a l’escola. Així ho expressa també Candela, que defensa que “la llengua minoritzada sigui la que té més presència en el sistema educatiu”. Si no es pot anar cap al model català, la segona opció, per aquest sindicat, seria el model balear –en perill per la modificació que volen introduir el PP i Vox–, que fixa un mínim del 50% en català, que es pot ampliar encara més si el centre ho aprova dins del seu projecte lingüístic. Pel coordinador de política lingüística del STPEV, cal intentar parar la llei de llibertat educativa del PP i Vox, i que “el català sigui la llengua vehicular de l’ensenyament el màxim de temps possible”.

Des del País Basc també anhelen el model català. Així ho explica la portaveu de Steilas, el sindicat majoritari del professorat no universitari, Nagore Iturrioz, que precisament lamenta que la recent llei d’educació aprovada a Euskadi el desembre passat no apostés clarament per la immersió. “Hi havia por d’introduir la immersió pel fantasma de tot el que està passant a Catalunya”, explica en referència a les sentències judicials que imposen el 25% de castellà.

“Fixa’t quina paradoxa. Tothom s’està emmirallant en el model lingüístic educatiu de Catalunya i aquí, sobretot des de sectors favorables al català, s’està dient que aquest model és un desastre, que cal replantejar-lo de dalt a baix i que ha sigut un fracàs”, apunta Flors.

Immersió o conjunció

En aquest punt és bo diferenciar què s’entén i què no per immersió. Tot i que a Catalunya s’identifica el model com a immersió, en terminologia acadèmica el model d’escola catalana respon més aviat al de conjunció. Es parla d’immersió lingüística quan l’alumnat no té com a primera llengua el català en l’àmbit familiar. Per tant, a Catalunya a principi dels vuitanta es va apostar, segons explica Flors, per “un model de conjunció, en què no es va separar els alumnes en funció de la llengua” i en què hi havia diversos tipus de centres: de catalanització màxima –amb tota l’escolarització en català–; de catalanització mitjana –amb algunes assignatures en català– i de catalanització mínima –on només es feia l’assignatura de llengua catalana i poc més–. Així, es va anar incrementant l’oferta en català fins que a principis dels noranta, més del 90% dels centres, sobretot a primària, ja feien tota l’escolarització en català, una evolució similar a la que s’ha viscut al País Basc. Va ser llavors, als noranta, quan la Generalitat va aprovar dos decrets en què s’especificava que el català era la llengua vehicular d’escolarització, “la llengua normalment emprada dins del sistema educatiu”. Un model lingüístic avalat per una sentència del Tribunal Constitucional del 1994 que reconeix el català com a “centre de gravetat” a l’escola. Estrictament, la immersió, doncs, es dona en aquells centres situats en zones de Catalunya on el català és una segona llengua per a l’alumnat.

Ara el que caldria, segons Flors, és “protegir aquest model que altres comunitats lingüístiques de llengües minoritzades estan aspirant aconseguir, actualitzar-lo i fer les revisions que convingui per assegurar que realment és un model en què el català té un paper preponderant, que es motiva els estudiants a fer servir el català de manera activa dins les aules i així aconseguir generalitzar el coneixement de la llengua minoritzada i, per tant, superar les desigualtats lingüístiques”.

Aquest model de “conjunció” és el que també hi ha a les Illes Balears, en què –excepte en la legislatura del govern popular de José Ramón Bauzá, entre el 2011 i el 2015– s’ha aconseguit un consens ampli social i polític al voltant de la llengua i l’educació que, “sense excloure el castellà, fa del català l’eix vertebrador de l’ensenyament”, segons remarca el president de l’Obra Cultural Balear (OCB), Antoni Llabrés. Ara el govern popular de Marga Prohens ha prioritzat el pacte amb Vox per aconseguir el poder, “situant la llengua catalana com a gran damnificada”, denuncia Llabrés. Des de l’OCB i altres entitats de les Illes, com l’Assemblea de Docents, demanen a Prohens que aturi el que ha anomenat “pla pilot d’elecció de llengua”, que ells han rebatejat com a “pla de segregació” perquè afavoreix la separació d’alumnes per raó de llengua quan fins ara tot els estudiants estan “subjectes a un mateix ” projecte lingüístic de centre, la millor manera de garantir, segons l’OCB i altres entitats, un domini de les dues llengües al final de l’ESO.

Aquest atac constant de la dreta i l’extrema dreta cap a les llengües cooficials, però, està ajudant a reactivar les mobilitzacions per defensar un patrimoni lingüístic històric. És l’efecte “acció-reacció”, segons explica Flors, que potser “pot fer enfortir una certa consciència de comunitat lingüística” que impulsi la necessitat de tenir institucions que protegeixin la llengua. Caldrà veure al final com evolucionen els projectes de llei impulsats al País Valencià i a les Illes Balears i quin efecte tindran a llarg termini. Però és clar que el setge del PP i Vox i, a Catalunya, les sentències judicials –queda pendent la del Constitucional– no ajuden a revertir el delicat estat del català.