Aigües càlides i transparents
L’aigua de l’estany de Banyoles és més càlida durant més temps, allargant els tres mesos d’estiu fins a la primavera i la tardor
Des del 2010 disminueix l’entrada d’aigua subterrània de l’aqüífer de l’Alta Garrotxa, i ha assolit el mínim a començament d’any
Preveuen, mesurant l’augment de temperatures de la Mediterrània, que serà un estany tropical el 2100
És molt persistent la diferència de temperatura entre les capes superficials i les més fondes
Hi havia dies que l’aigua de l’estany de Banyoles semblava haver perdut la terbolesa, aquell verd tan característic, per adoptar un color d’un blau cel transparent, d’un net aquàtic, de piscina gairebé, que li és impropi. El que pot convertir-se en una fotografia bonica, una estampa idíl·lica, una imatge de la bellesa és una de les conseqüències del canvi climàtic agreujada per la sequera i la disminució del cabal.
L’entrada d’aigua subterrània, a través de les dotze surgències que alimenten l’estany, va arribar al seu mínim, registrat a l’inici d’aquest any. En concret, a la cubeta 1, situada davant de l’oficina de turisme, i que és la que fa una aportació d’aigua de forma constant. “L’entrada era d’uns 600 litres per segon de manera constant, però n’hem detectat un decreixement fins arribar als 100 litres per segon”, explica el catedràtic de física i membre del grup de recerca de física mediambiental de la Universitat de Girona (UdG) Jordi Colomer Feliu, que des de fa prop de quaranta anys analitza dades de l’estany. El físic assenyala que aquesta xifra, “un punt crític”, equival als valors d’aigua que es capta per al subministrament de boca als habitatges, comerços, indústries i regants. Hi ha quatre municipis que s’abasteixen de l’aigua de l’estany de Banyoles. Tot i que les últimes pluges han canviat la dinàmica, el físic alerta que si la sequera hagués continuat hauria esdevingut “un problema seriós”.
La disminució del cabal té efectes ecològics i també de percepció del color. L’aigua de l’estany es renova cada mig any, però amb aquesta reducció tan significativa del cabal, assenyala Jordi Colomer Feliu, implicaria “una renovació cada quatre anys, a més d’una reducció de l’oxigen en aigües profundes o del fòsfor en les superficials”. Tot plegat es tradueix en un estany més blau quan a la primavera l’aigua verdejava a conseqüència del fitoplàncton, el qual afavoreix també la biodiversitat de l’estany. A més, des del 2010 fins a l’actualitat, s’ha detectat una disminució de la pluja a l’Alta Garrotxa, que és on hi ha l’aqüífer que nodreix l’estany i el que explicaria aquesta disminució del cabal. Així han detectat una disminució del 7% de pluja registrada a l’estació de Castellfollit de la Roca. Jordi Colomer Feliu apunta però una altra hipòtesi: caldria estudiar quantes extraccions d’aigua s’han fet a l’aqüífer i si s’han augmentat sense control. En aquest sentit, assenyala que no els quadren els números: “El fet que aquest 7% menys de pluja provoqui una pèrdua tan destacable d’entrada d’aigua a l’estany.” Així, alguns científics consideren que l’augment de vegetació fa que es retingui molta més aigua i n’arribi menys al subsol. L’altra hipòtesi apunta a l’acció humana.
El físic de la UdG insisteix que les xifres d’aportació d’aigua de forma natural de l’estany són molt baixes en comparació amb els rius. Una de les surgències que s’han mantingut estables com a entrada d’aigua és la de l’estany de Lió. “Amb aquesta aportació i la dels 100 litres s’ha mantingut el sistema”, reconeix.
L’estany de Banyoles no és immune al canvi climàtic, segons destaca el catedràtic de física de la UdG. En el seguiment que ha fet, a banda de l’aigua, destaca un altre paràmetre: la temperatura. En l’evolució dels últims 46 anys, ha detectat que a l’estiu ha pujat mig grau per dècada, i a la primavera ha augmentat 0,9 graus cada deu anys. “Les capes superficials de l’estany s’escalfen mentre que les capes fondes fins i tot es refreden”, explica. També detecta una diferència de temperatura més gran entre les aigües superficials i les de les capes fondes. “La tendència ara és molt persistent”, assenyala Jordi Colomer Feliu. Durant els anys setanta, l’estratificació –que és com s’anomena al canvi de temperatura entre l’aigua superficial, més calenta, i la de profunditat, més freda– durava els mesos d’estiu: juny, juliol i agost. Ara s’ha comprovat que l’estratificació s’allarga 170 dies, una mica més de sis mesos, des de finals d’abril fins a octubre. La conseqüència, remarca el físic, és que si es fa una predicció prenent de mesura l’augment de temperatures a tota la Mediterrània, “és molt probable que l’estany estigui estratificat tant a l’estiu com a l’hivern”. Així, calculen que l’estany de Banyoles passarà a ser gairebé un estany tropical a finals de segle, l’any 2100.