“No és el mateix llegir els evangelis en una catedral que llegir-los en una pastera; no és el mateix llegir-los sota la llum serena de les nostres esglésies que en la foscor inquietant dels espais de l’emigració; no és el mateix llegir-los en terra ferma que llegir-los agafat a una armilla salvavides enmig d’un mar hostil en el qual t’han deixat sol amb la mort. No és el mateix. Mai serà el mateix”, manté Santiago Agrelo, arquebisbe emèrit de Tànger, el darrer convidat a la Tribuna Joan Carrera el mes de juny passat.
Vostè què opinava sobre els immigrants abans que el destinessin a Tànger?
La visió que jo tenia abans d’anar al Marroc era exactament la que avui té la major part de la societat: que l’emigrant no té dret a entrar a Espanya, a Europa, a saltar les tanques, i que si li passa alguna cosa a la frontera, ell s’ho ha buscat. Aquest sentiment, aquest pensament va canviar tan aviat com em vaig trobar amb ells cara a cara. I no van necessitar ni amenaçar-me ni res, simplement trucar a la meva porta i poder veure què estaven vivint. Aleshores t’adones que aquesta gent té dret a anar a totes les portes i si es tanquen totes tenen dret a entrar per les finestres. Nosaltres estem trepitjant els seus drets, el seu dret fonamental a cercar-se un futur. El dret a emigrar és un dret reconegut a la Declaració Universal dels Drets Humans.
Se’ls tracta malament a les fronteres? Vostè s’ha significat denunciant el tracte que reben.
No és ni tan sols una qüestió de tracte, és una qüestió d’existència mateix. Fan com si no existissin, se’ls aparta com s’aparten les escombraries del carrer. No tenen drets, no són ningú.
Quan els veiem pel carrer no ens hi fixem. Com si ens molestessin.
No és com si ens molestessin, és que la societat ha interioritzat la certesa que molesten. Davant d’aquesta realitat els serà molt difícil integrar-se a la nostra societat; primer, si no tenen regularitzada la seva situació, si no tenen un document ni tan sols poden caminar tranquil·lament per un carrer sense que els aturin les forces de l’ordre. Segon, perquè no tenen feina, que és la situació en què es troben habitualment la majoria. Parlo dels africans, que són els que conec més.
No fem la crítica del mal que va fer Europa i Occident en general quan van colonitzar Àfrica.
Algú hauria d’explicar com és possible que el continent més ric en matèries primeres essencials i amb una densitat més baixa de població sigui on hi ha la gent més pobra. El mapa d’Àfrica al segle XX és el mapa europeu i occidental i si avui nosaltres tenim un estil de vida, un nivell de vida, unes possibilitats de vida que els africans no tenen, els tenim perquè els els hem pres a ells.
Però a ells els criminalitzem?
És el discurs del carrer, sense cap fonament a la realitat. I no és tan sols l’extrema dreta que el fa servir (parlar de sense papers, d’il·legals, d’irregulars...). La política amb els migrants no canvia ni amb la dreta ni amb l’esquerra. És una de les grans desil·lusions que he tingut, que han fet que ara ja no cregui en cap partit, en cap polític. En matèria d’immigració, per mi va anar malament amb Aznar, amb Rajoy, amb Zapatero i està anant fatal amb Sánchez, i en cap d’aquests governs hi ha l’extrema dreta. La diferència és que l’extrema dreta té la gosadia de dir què farà i els altres s’amaguen i és més detestable perquè acabaran fent el mateix dient que faran una altra cosa.
I els cristians què han de fer?
L’evangeli no es pot compaginar amb el rebuig de l’immigrant. Jo puc ser un bon cristià perquè compleixo els manaments de l’Església? Soc un bon cristià perquè freqüento els sagraments, soc de missa de diumenge, potser fins i tot de missa diària? I tinc la consciència tranquil·la. Ah, però això no és l’evangeli, ho sento molt. Què em dirà el Senyor si em presento davant d’ell? Jesús fou ungit per l’Esperit de Déu i enviat a ser bona notícia per als pobres. Evangelitzar els pobres és ser bona notícia per als pobres i jo entenc que no hi ha església que no sigui el cos d’aquest Crist Jesús ungit per l’Esperit Sant i enviat a evangelitzar els pobres. Així, si algú em vol dir com és com a cristià, que em digui com és amb els pobres.
L’Església és massa estructura, massa feixuga?
És molt possible que el cristianisme que a mi em permetia identificar-me com a cristià perquè vaig rebre determinats sagraments, participo en determinats ritus, tinc uns determinats principis morals... es deixi enrere les pàgines que han de ser les més compromeses, amb l’emergència de la immigració, per exemple.
Reivindica un cristianisme més compromès?
Un es pregunta: què ha quedat de la comunitat de l’Església? Què ha quedat de l’evangeli? I em fa por perquè en el tema de la immigració no sé si encara anem a pitjor. Des que vaig tenir la sort d’apropar-me a aquest món, quan vaig anar al Marroc, el 2017, la situació dels migrants no ha fet més que empitjorar. I no només perquè augmenten els morts, sinó també perquè augmenta la repressió, la cruel indiferència davant el seu sofriment, la política cap a ells és més dura i socialment se’ls culpa a ells de ser pobres. Són víctimes del sistema econòmic i ningú està disposat a renunciar a res perquè ells tinguin la possibilitat de tenir alguna cosa. Per a l’Església això és un desafiament molt gran. Si l’Església tingués un discurs clar sobre l’acollida de l’altre, l’acollida del dèbil, l’acollida del necessitat, la qüestió de la immigració s’estaria tractant d’una altra manera.