Més temps al carrer

De mitjana, les persones que entrevistades fa quatre anys i cinc mesos que viuen al carrer (la mitjana de l’informe anterior era de quatre anys i quatre mesos). Es tracta d’una mitjana elevada i que encara no ha recuperat el nivell previ a la pandèmia, quan era de tres anys i cinc mesos. Segons l’informe, la cronificació és especialment greu entre les persones nascudes a l’Estat espanyol i al’Europa comunitària, amb cinc anys i vuit mesos, i sis anys i mig respectivament de mitjana.

Abans, de lloguer

Durant l’enquesta, es va preguntar a les persones que viuen al carrer quin va ser el seu últim allotjament i per què el van perdre. En un 28% dels casos, el seu darrer lloc va ser un habitatge de lloguer i en un 8% dels casos un habitatge de propietat. Això vol dir que són persones que tenien un lloc relativament segur on viure i han passat a dormir al ras. Per a dues de cada deu persones entrevistades(18%), l’últim allotjament ha estat un servei institucionalitzat i després han hagut de dormir al carrer. Principalment, es tracta d’albergs per a persones sense llar (11%), però també presons, habitatges amb el suport d’entitats socials o serveis socials, residències o centres sociosanitaris o centres per a infants i joves. Segons Arrels, això demostra els reptes que troben les persones desinstitucionalitzades per aconseguir un allotjament estable, incloent-hi joves que acaben de complir la majoria d’edat.

La pèrdua de feina, problemes amb la família o separació de la parella, els problemes relacionats amb l’habitatge i els processos migratoris són els principals motius de pèrdua d’allotjament que ens han explicat les persones que viuen al carrer. Destaca que el 5% de les persones diu no haver viscut mai en un habitatge estable.

Sense atenció social

Arrels alerta del fet que dotar dels recursos necessaris la xarxa de servei d’atenció per a les persones sense llar és, sens dubte, una necessitat per millorar la seva situació. L’atenció dels serveis socials arriba majoritàriament una vegada la persona ja es troba en situació de carrer. Les persones més desateses són les que porten menys temps vivint al carrer i les més joves. Les persones més joves també són també les més desateses: un 56% dels menors de 25 anys i un 51% dels menors de 35 anys manifesta no haver rebut atenció social pública o privada els darrers sis mesos.

D’altra banda, un 15% de les persones que viuen al carrer a Barcelona explica que ha viscut en un centre de protecció a la infància i a la joventut. Aquest percentatge és d’un 41% dels joves fins a 25 anys que viuen al carrer. Haver viscut en un centre per a infants o joves és un factor de risc desensellarisme.

Necessitats bàsiques

Un cop a la intempèrie, les persones es troben amb moltes dificultats per resoldre situacions tan bàsiques com poder menjar calent, descansar durant el dia o tenir un lloc a cobert. Un 26% de les persones que viuen al carrer no pot cobrir les necessitats més bàsiques, com són l’alimentació o la higiene. Pel que fa als recursos, les que porten menys temps al carrer són les que menys poden cobrir-les, un 50% de les que porten menys d’un mes. A mesura que el temps d’estada al carrer augmenta, les persones tenen la percepció de cobrir d’una manera més satisfactòria les seves necessitats bàsiques (dutxar-se, canviar-se de roba, descansar o tenir aigua i menjar). Això pot tenir a veure amb el fet que les persones que porten menys temps al carrer tenen menys coneixement dels recursos i els serveis existents per a persones sense llar.

Qui viu al carrer?

El 87% de les persones que viuen al carrer són homes, el 9% són dones, l’1,3% són dones trans i l’1,2% de gènere no binari. Destaca el creixement d’un punt percentual de les dones trans i cis. La diferència entre homes i dones es deu al fet que les dones solen patir altres formes de sensellarisme més invisibilitzades, i quan arriben al carrer, la seva situació acostuma a ser més greu. Abans de viure al carrer, moltes dones busquen totes les altres alternatives possibles: pisos sobreocupats, habitatges buits o cases de familiars o d’amistats. Quan finalment comencen a viure al carrer, sovint és perquè ja no tenen cap altre lloc on anar. Hi ha un important desgast psicològic i físic , difícil de revertir. A més, les dones estan més exposades a la violència masclistai als abusos sexuals.

Les persones immigrades continuen sobrerepresentades entre les persones sense llar (74%), mentre que al padró municipal només són el 29% del veïnat. Ser una persona migrant és un factor de risc.

La mitjana d’edat de les persones que viuen al carrer és de 43 anys, un any menys que l’any anterior. Les persones més joves són nascudes a l’estranger: el 37% de les persones nascudes a països extracomunitaris té menys de 35 anys i el 13% menys de 25 anys. En comparació, les persones nascudes a l’estat espanyol o a països comunitaris menors de 35 anys representen el 16% i el 18% respectivament; i els menors de 25 anys representen el 3% i el 5%respectivament. Les persones més grans són nascudes majoritàriament a Catalunya i a la resta de l’Estat.

De mitjana, les persones entrevistades fa una dècada que viuen a Barcelona i principalment van venir per buscar feina. El 88% de les persones immigrades extracomunitàries i sense llar només ha viscut al carrer a Barcelona.

El 13 desembre de 2023 es van localitzar 1.384 persones en situació de carrer a Barcelona, la xifra més alta des que es fan recomptes a la ciutat. El 24% de les persones sense llar es trobava al districte de Ciutat Vella, el 22% dormia als carrers de l’Eixample, i el 15% i el 14% pernoctaven a la intempèrie als districtes de Sants Montjuïc i Sant Martí, respectivament.