La monarquia
Lluís Simon
Al servei de sa majestat
Salvador Illa actua ja com a delegat o governador in pectore dels Borbons a Espanya. Aquesta setmana, a la capital del balconing europeu, Lloret de Mar, va mostrar preventivament la seva servitud a la comitiva reial en els anomenats Premis Princesa de Girona. Cap conseller del govern català hi va ser, però l’any vinent hi seran tots si ERC fa cas a Joan Tardà i li obre les portes de la plaça de Sant Jaume. Quins temps aquells en què el polític republicà cantava allò de “mort al Borbó”.
No hi ha res més monàrquic a tota la Península que un socialista amb càrrec. A tots els altres –des de la dreta més ultra fins als moderats– se’ls ha vist sempre com un apèndix del règim franquista que va tenir continuïtat amb el nomenament de Joan Carles I com a successor natural del dictador. Ara bé, els del partit fundat per Pablo Iglesias, com a hereus del republicanisme històric, necessiten de manera constant justificar la seva submissió a la corona.
Illa, ja us ho dic ara, serà un campió mundial d’aquesta causa. No només farà tot el que pugui perquè els descendents de Joan Carles I vinguin a “celebrar” la bona nova de veure un dels “seus” com a president sempre que puguin, sinó que anirà a besar-los els peus, les mans i tot allò que calgui sempre que algun d’ells trepitgi la nostra terra.
Són aquests els valors republicans dels quals tant en sentim a parlar aquests dies? La primera virtut d’un republicà, i més a Catalunya amb la història que arrosseguem, hauria de ser anar contra la monarquia, tots aquells que la defensen i els que la volen perpetuar com a símbol del poder dels seus descendents que ens van sotmetre. Una part de l’esquerra catalana està a punt de travessar aquest Rubicó i lliurar el país a un governador romà que de tant caminar amb el cap cot davant les autoritats monàrquiques agafarà torticoli.
Al futur president català se’l veu a venir de mil hores lluny. Aquesta xerrameca del retrobament sense dir una paraula més alta que l’altra no és res més que l’operació que Espanya estava esperant des de l’octubre del 2017: que Felip VI pugui trepitjar Catalunya amb tots els honors i que els valents que es manifestin contra ell acabin vistos com quatre eixelebrats.
Segurament les llàgrimes de la infanta Cristina a Barcelona 92 es guarden en un flascó que serà finalment reobert el dia de la gran victòria, quan Felip VI pugui lliurar els “seus” premis a la ciutat de Girona, l’única que encara se li resisteix.
Contes de fades
L’operació aquesta de convertir Elionor i Sofia Jr. en unes princeses de conte de fades, en realitat les està transformant en reines de les revistes del cor. Això promet. La majoria de corresponsals a Lloret eren, de fet, d’aquests mitjans. La Casa Reial intenta tenir-ho tot sota control, però el més rellevant per a ells és saber quins o quines són les seves parelles oficioses o oficials. Amb Felip, Cristina i Helena van fer el mateix. Tot i que les revistes més tradicionals passen moments econòmics delicats i algunes ja no publiquen ni en paper, els paparazzi s’han de guanyar la vida i qualsevol imatge és or. Ara mateix les dues noies –una encara és menor d’edat– viuen en una gàbia d’or i amb la llibertat, heus aquí la paradoxa, sota mínims. Els animo a sortir de l’armari monàrquic i viure la seva vida.
Sense dracs i plaga de Cayetanos
Dins la campanya de teòrica promoció de la “princesa” de Girona, aquesta i la seva germana van passejar pels jardins de Santa Clotilde de Lloret al costat d’un centenar de joves marcats tots pel mateix patró: ben vestidets, formals i que no fan ni es fan preguntes, uns Cayetanos de manual. Òbviament, cap de les dues germanes no va respondre a cap pregunta de cap mitjà, ni tan sols els que són afins a la seva causa, i van aprofitar l’entorn dels coneguts jardins lloretencs de Santa Clotilde per encadenar una foto rere l’altra. En aquest entorn s’hi va filmar House of dragons, en què la majoria d’aspirants al tron acaben socarrimats. Però cap drac no va aparèixer, per a bé o per a mal, ni tan sols a l’horitzó.
De Robespierre a Mélenchon
Del triomf electoral del Front Popular a França n’esperem des d’aquí, com a mínim, la restauració d’algun instrument per fer front a futurs líders que vulguin assaltar el poder sense miraments. Quan va guanyar el Front Popular el 1936 a l’Estat espanyol, hauria anat bé alguna amenaça física per evitar el cop d’estat. Observant França, no podem deixar de pensar què hauria passat si la guillotina l’hagués inventat als anys trenta algun polític d’esquerres espanyol. Quants Borbons quedarien a Madrid?