La monarquia
Lluís Simon
Pluja daurada a Berlín
El 1936 Adolf Hitler va usar l’esport i els Jocs Olímpics com un cant a la seva pròpia glòria i a la de la seva nació en el cim de la utilització de l’esport com una arma de guerra política. També a Berlín, Espanya, a través dels Borbons, va fer el mateix en la final de l’Eurocopa de fa una setmana, salvant les distàncies històriques, tot i que, en definitiva, l’objectiu de sublimació política de la pròpia nació era el mateix.
El rei dels espanyols, acompanyat de la infanta Sofia, va celebrar la glòria en l’arena dels jugadors convocats com si el triomf de la unió –a la força, no ho oblidem–d’esportistes de nacions com les d’Euskal Herria o els Països Catalans sota el domini de l’antiga capital de Castella fos la prova definitiva que els Borbons sempre van tenir i han tingut la raó.
I en els seus discursos, com en la dels polítics nacionals i socialistes –no se n’escapa cap–, hem de sentir la tabarra que aquest equip sí que representa la diversitat de la seva Espanya perquè, ai las, hi ha un jugador d’origen marroquí i un altre d’origen subsaharià. Però el rei dels espanyols no diu res o no es pregunta per què molts magrebins fugen del seu país i arriben a Catalunya o a altres indrets del seu estat. Segurament ho fa perquè un dels seus grans amics de la reialesa internacional és Mohammed VI, un sàtrapa amb un patrimoni de milers de milions d’euros que prefereix que els seus ciutadans més empobrits es juguin la vida anant a Europa en comptes d’oferir-los un futur en la seva pròpia terra.
Tampoc Felip VI o la seva filla, l’angelical Sofia –amb tot pagat des del seu primer segon de vida–, proposen, si tan diversa és Espanya, que s’empadronin tots els joves i les famílies que han vingut de països africans per convertir-los en ciutadans amb els mateixos drets, ja no dic que els que tenen ells, sinó la resta de mortals.
La celebració d’aquest títol i la rebuda a palau dels jugadors van ser una mostra d’hipocresia formidable. Després, és clar, va venir l’esperpent amb els jugadors cantant “¡Gibraltar es español!” mentre celebraven la victòria amb els aficionats de Madrid. Si Gibraltar és encara una colònia britànica és precisament per l’acord que va signar un Borbó, el Tractat d’Utrecht, a canvi de la traïció als catalans. Amb tot, cap futbolista espanyol és capaç de lligar caps en fets històrics, però si xuten fort una pilota i porten banderes espanyoles –res de basques i catalanes–, doncs endavant les atxes.
I ara, París
L’aquelarre nacionalista espanyol d’aquest estiu tot just acaba de començar. Ja vam tenir la dosi d’Alcaraz a Wimbledon, els futbolistes a Alemanya i ara cada medalla dels Jocs Olímpics se celebrarà com una corroboració de la grandesa espanyola. Afortunadament no tenim aquesta vegada ni prínceps ni infantes en l’equip del Comitè Olímpic Espanyol. Això no impedirà, amb tot, que la família reial sigui protagonista cada vegada que en l’horitzó aparegui una possible medalla. Alguns aspirants són esportistes nascuts en altres països als quals se’ls ha facilitat la nacionalització per la raó més política que hom pugui imaginar-se: perquè són “soldats” d’Espanya. Una medalla olímpica val molt més que una aspirant a qualsevol lloc de treball, que haurà d’esperar anys a rebre el mateix reconeixement.
Perill! Froilà celebra anys
Aquesta setmana els locals més exclusius de Madrid han viscut pendents d’un dels aniversaris més esperats, el de Froilà, fill de la infanta Helena. Sí, 26 anys no es fan cada dia i els portals que segueixen la seva vida han confirmat que la celebració no ha decebut a un dels membres de la casa reial més admirats pels joves que voten Alvise Pérez. S’ha descobert també que tindria una xicota més o menys oficial, una influencer que ha prosperat, que ha mostrat fotos de la parella en plena festa. Froilà continua vivint a Dubai però no se li coneix cap feina estable més enllà que el seu avi, Joan Carles I, el va intentar col·locar en alguna empresa d’algun dels seus amics d’allà.
“La legítima hereva”
La germana de Froilà, Victòria Frederica, intenta guanyar-se la vida d’alguna manera i ha trobat una allau de seguidors de Cayetanos a tot Espanya que la segueixen a Instagram. Vulguem o no, això li dona una visibilitat que l’ha portat a promocionar una de les grans sèries de l’HBO: La casa del dragón. L’anunci és lamentable per la seva incapacitat d’actuar, però el final és interessant perquè assenyala que el seu personatge preferit és “la legítima hereva.” S’ho considera ella mateixa?