Les exiliades ignorades

“A les dones se’ns va necessitar durant la guerra, però, després, els nostres mateixos companys ens han ignorat i hem hagut de ser nosaltres les que, amb el moviment feminista, hem volgut ser un dels puntals de la llibertat, perquè, malgrat tot, encara volem creure en la justícia, en la tolerància, en la igualtat i en la solidaritat.” És part del discurs del 8 de març del 1997, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, d’Enriqueta Gallinat Roman (1909-2006), activista republicana, d’Esquerra i una de les fundadores de la Unió de Dones de Catalunya. Aquesta ignorància a què feia referència Gallinat, que els últims anys de vida es va convertir, com deia ella mateixa, “en una treballadora de la memòria” recuperant la història de la clandestinitat antifranquista –va passar per la comissària de la via Laietana i la van encarcerar a la presó de dones de les Corts– va començar a l’exili i s’ha allargat massa, tal com, fa gairebé trenta anys, assegurava Gallinat.

Arran de l’onada feminista actual, els darrers anys, s’han restituït biografies i llegats de dones que restaven ignorades. En aquest context, el Museu Memorial de l’Exili (MUME) ha remodelat, recentment, la sala El Llegat per incloure la perspectiva de gènere en la memòria dels exilis. Enriqueta Gallinat és un d’aquests 24 noms de dona que s’han incorporat a la llista de 80 personalitats exiliades, de tots els àmbits, polítics, literari i científic recordades a la sala del MUME. Fins ara, només n’hi havia 7: Neus Català, María Zambrano, Federica Montseny, Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies, Margarida Xirgu i Victoria Kent.

El director del MUME, Miquel Aguirre, assenyala tres punts clau en la mirada a l’exili amb perspectiva de gènere. En primer lloc, no només es tractava d’introduir rostres i biografies, sinó “fer canvis en el discurs mateix del museu i explicar les dones com a víctimes triples: perdedores d’una guerra, exiliades i com a dones”. Assenyala que també calia posar en valor el paper puixant de la dona durant la República i el que va passar després del 1939.

D’aquesta manera, els nous plafons suposaran una eina pedagògica molt útil que permetrà als guies del servei educatiu del museu difondre i divulgar l’impacte de l’exili en les carreres professionals de les dones i reivindicar també el protagonisme creixent que van tenir durant la República. Tot aquesta efervescència es va apagar amb la repressió i, sobretot, la dictadura franquista que va imposar un model de dona conservador, el del “l’àngel de la llar”. Entre els objectius del MUME hi ha el pedagògic dirigint-se a un públic escolar, batxiller i universitari i, en aquest sentit, ofereix recursos educatius i propostes didàctiques entorn de la temàtica de l’exili, que no deixa de ser una constant històrica.

En aquestes biografies femenines per completar el relat històric, esbiaixat fins ara, hi ha noms relativament coneguts, com ara les mestres i polítiques, de Nativitat Yarza a Antònia Adroher. També dones de lletres, com és el cas de la periodista Irene Polo i les escriptores Aurora Bertrana i Anna Murià, i perfils vinculats a les arts, com ara la pintora surrealista, nascuda a Anglès, Remedios Varo i l’actriu María Casares. Hi ha, però, altres noms que són desconeguts, ignorats arran de l’enfocament patriarcal de la història i, sobretot, el de la desmemòria democràtica. El MUME reivindica també les científiques.