La resiliència del Besòs
El riu Besòs pateix periòdicament episodis de vessaments tòxics provinents de les indústries que té a prop
Tot i que el riu es refà una vegada i una altra, cal construir basses de contenció d’aigües contaminades als polígons
El Besòs està superant una nova prova. Encara no fa dues setmanes va patir les conseqüències de l’incendi d’una empresa química d’un polígon de Polinyà. L’aigua contaminada que va arribar al riu ha costat la vida de més de mil peixos. El divendres dia 26, Ecologistes en Acció va anunciar la presentació d’una denúncia a la fiscalia pel “desastre ecològic” al riu Besòs. Es denuncia l’empresa i els seus directius i també autoritats i funcionaris de la Generalitat per “possible prevaricació i imprudència greu per manca de control”. Per Ecologistes en Acció, es tracta d’una nova “catàstrofe mediambiental”, però no pas l’única. Passades dues setmanes de l’incendi, el director de Medi Ambient de l’Ajuntament de Santa Coloma, Tomás Carrión, explica: “El succés és un exemple de la vulnerabilitat que encara té la conca del Besòs. Per la forta implantació industrial, sobretot a la conca mitjana, és evident que sempre que hi ha un risc d’accident, el risc zero no existeix.” Què va passar al riu arran del sinistre del polígon de Polinyà i què cal fer perquè no torni a passar? “Les administracions competents i també els responsables dels polígons i les empreses han de fer que hi hagi sistemes de contenció perquè en el cas d’un accident en una indústria, les aigües contaminades, de la mateixa empresa, per l’incendi, i les aigües de l’extinció, que s’hi barregen, no surtin de l’àmbit del polígon.” Que és el que va passar a Polinyà. Hi ha d’haver basses de contenció per acumular les aigües en cas d’un vessament tòxic. “Queda molt recorregut per fer millores, per crear les infraestructures que impedeixen la sortida de les aigües d’una zona industrial i arribin a una llera que té una biodiversitat que està creixent, sobretot les últimes tres dècades, a través de l’estratègia de la renaturalització. Estem intentant consolidar aquest entorn, precisament.”
Les basses de contenció són primordials. Continua Carrión: “És el primer objectiu. Cal fer inversió.” La depuradora de la Llagosta va complir amb la seva missió. “Moltes depuradores, com la de la Llagosta, ja tenen aquest tipus d’instal·lacions, però no ha de ser només la depuradora que ho tingui, sinó que han de ser els polígons industrials. Les depuradores poden aguantar temporalment un determinat volum d’aquesta mena de vessaments, però no tenen una capacitat il·limitada.” De fet, una altra de les conseqüències de l’incendi ha estat l’entrada d’aigua amb contaminants químics a la depuradora. Justament el que s’ha d’evitar. El sistema de depuració biològica, amb l’ús de bacteris per a la matèria orgànica, va quedar inutilitzat pels químics. Van actuar amb els bacteris com altres elements naturals, vius, i els van matar. Les basses col·lectives als polígons són un sistema consensuat per tots els que d’una manera o altra defensen la protecció dels ecosistemes.
L’afectació en el riu es coneix, està força identificada. El vessament, a través de la riera de Polinyà, va anar a la riera Seca i finalment al Besòs. “Va afectar fonamentalment el que anomenem la canal d’aigües baixes, el curs fluvial que podem veure. La fauna que es va veure afectada –estem acabant de tancar alguns números– ha estat de més d’un miler de peixos de les diferents espècies que hi ha. Tant de les carpes, que són una espècie que ja es considera autòctona, tot i que no seria típica d’aquest entorn fluvial del Besòs, fins a bagres, i finalment, el que ens ha de preocupar més, una part de la població d’anguiles, un peix que està en perill crític d’extinció.” De fet amb l’estratègia de renaturalització del riu Besòs es té la voluntat de protegir específicament l’anguila. Explica Carrión que dins de la gravetat del sinistre, amb tota la mortalitat que s’ha produït, hi ha un respir. La renaturalització del riu mitjançant el refugi de biodiversitat és un àmbit especial: el seu curs d’aigua –les llacunes que estan creant, les làmines d’aigua, que intenten recuperar els hàbitats d’un riu mediterrani com el Besòs– és independent de la canal d’aigües baixes. “És una estratègia que vam implementar des del moment del desenvolupament del projecte, precisament perquè coneixem la vulnerabilitat que encara té el riu degut al risc de possibles incendis en zones industrials.”
I la recuperació del mal que s’ha fet? La clau, diu Carrión, és saber modular molt bé la intervenció humana: “El sistema Besòs té una gran capacitat de recuperació que hem pogut constatar. Unes xifres per fer-nos una idea de la diversitat: hi ha identificades prop de 230 espècies d’ocells, entre residents i migrants. Set espècies de peixos, cinc espècies de mamífers, entre els quals el cabirol, i fins a 30 espècies de papallones. Això és la realitat del Besòs en aquests moments. El Besòs té la resiliència de l’ecosistema fluvial, precisament perquè la qualitat de l’aigua –vessaments a banda– ha anat millorant. De l’últim vessament, el 2019, la població de peixos s’havia recuperat de manera important, això vol dir que el riu té capacitat de recuperació. Però és cert que s’ha de posar fi a la recurrència dels accidents, perquè si cada dos anys tenim un vessament no dones temps a la recuperació de l’ecosistema.”
Els que pentinen canes prou saben com era el riu Besòs fa unes dècades: una mena de riera pudenta plena d’escuma. Tothom vivia d’esquena al riu. Escrivia Josep Maria de Sagarra (1894-1961), a propòsit de la seva Santa Coloma d’estiueig infantil i adolescent: “Era aleshores un lloc de primera per a un ornitòleg. La part de conreus, la de muntanya i la zona del Besòs, pròxima al mar, amb els aiguamolls, canyars i salzeredes, afavorien la presència de tota mena d’espècies d’aus. A la tardor, i en apuntar l’hivern, l’emigració de les infinites menes d’ocells convertia aquells indrets en un paratge de trepidants sorpreses.” El riu ha viscut molts canvis, a millor, en aquests últims trenta anys. Als vuitanta del segle XX era impensable que poguessin tornar a ser reals les paraules de Sagarra.
Record del vessament de 2019
El succés de Polinyà porta al record del desastre que es va produir al 2019 al Besòs. També va ser a causa d’un incendi, en aquest cas en una planta de reciclatge de dissolvents i residus industrials propietat de l’empresa Ditecsa Soluciones Ambientales, a Montornès del Vallès. Hi havia emmagatzemades 150 tones de matèries perilloses. Part de l’aigua utilitzada en l’extinció, barrejada amb dissolvent i altres residus, es va acabar filtrant al riu, afectant la flora i la fauna, especialment al tram entre Montornès i Santa Coloma de Gramenet. Aleshores, com ara amb el cas de Polinyà, es van aixecar moltes veus per demanar que s’investiguessin els fets i aclarir així responsabilitats. De fet, dimarts, la secció sindical d’UGT-Bombers va reclamar mesures addicionals de seguretat en les indústries de risc químic per minimitzar l’impacte mediambiental: “L’incendi de Polinyà ha tornat a posat en evidència la vulnerabilitat ambiental.” UGT considera que la Generalitat no compleix adequadament les funcions preventiva, inspectora i coercitiva en matèria de seguretat industrial. Segons UGT, en els darrers cinc anys s’han produït uns 20 incendis o abocaments descontrolats per indústries situades al voltant del riu Besòs i els seus principals afluents. En la línia de l’Ajuntament colomenc, reclamen que aquestes fàbriques de més risc disposin de cubetes de retenció adequades i suficients, adaptades a augments de producció no sempre controlats, i per tant, legalitzats, per contenir possibles vessaments.