La monarquia
Lluís Simon
Mohammed VI de París
L’actual rei del Marroc, Mohammed VI, gran aliat i amic personal de tots els Borbons espanyols, té motius per estar content. Al juliol va celebrar els seus 25 anys d’ascens al tron i a l’agost celebrarà els seus 61 anys en plena forma i sense, almenys que se sàpiga, una clara oposició interna al seu país. La seva política és admirable, si es considera que un sàtrapa com ell ha vingut al món bàsicament a enriquir-se a costa del seu poble.
Quan va ascendir al tron va prometre posar fi a la pobresa i la corrupció del seu país, que es mantenen com els principals problemes del seu regne 25 anys després. No només això. El seu principal triomf el trobem en l’increment astronòmic de la seva fortuna personal. Els mitjans internacionals no es posen d’acord sobre una xifra, però s’enlaira per sobre dels mil milions de dòlars. París, de fet, s’ha convertit en la seva capital personal, un fet que va provocar tal volta l’única gran polèmica que se li va escapar de les mans al seu propi país i als mitjans internacionals. Durant el terratrèmol del mes de setembre passat, que va provocar més de dos mil morts i dos mil ferits prop de Marràqueix, el monarca es trobava precisament, segons va confirmar Parisien-Aujourd’hui, a París, on cada vegada s’hi està més temps. També la seva exdona i alguns fills.
Té un palau d’uns 6.000 metres quadrats prop de la torre Eiffel i també va gaudir d’un castell en una localitat propera, que ara està, segons algunes informacions, en venda per més de 100 milions de dòlars. Dels pressupostos oficials del país, més de 200 milions d’euros se’n van a les seves arques. Al seu país, és clar, també té grans propietats. Una dotzena de palaus, milers de servents, un dels iots més grans del món atracat a Casablanca, una gran col·lecció de rellotges i diamants, centenars de cotxes de luxe i mitja dotzena d’avions privats. Això, és clar, mentre la principal aspiració dels joves del país continua essent emigrar a països occidentals.
Des de la seva arribada al tron, Mohammed VI es va assegurar el control de les principals societats d’inversió i va teixir amb intel·ligència les aliances internacionals més convenients. Va dir a Occident que batallaria contra l’islamisme radical, va aliar-se amb Israel i va prometre a la Unió Europea limitar l’entrada d’emigrants al continent amb polítiques dures a la frontera a canvi d’inversions, que enmig de la corrupció no van dirigides a un sistema productiu que pugui fer avançar un país on el cap d’estat controla, a més, els mitjans de comunicació.
Hassan II
L’actual rei va tenir un bon mestre en el seu pare, Hassan II, que va regnar 38 anys (1961-1999) amb una política repressiva, violenta i expansionista. Gràcies a Joan Carles I, amb Franco malalt, el 1975 va dur a terme la Marxa Verda sobre el Sàhara Occidental. Abans havia estat declarat constitucionalment com a monarca inviolable i príncep dels creients. No va dubtar a l’hora de reprimir de manera violenta qualsevol moviment contra el seu règim. Es va salvar de miracle en el cop d’estat del 1971, i el 1972 també va estar a punt de morir en un atemptat dins el seu avió. Un cop va assentar-se en el poder va governar sobretot per a ell mateix, en un país on els índexs de misèria van convertir l’emigració cap a Europa en l’única oportunitat d’aconseguir una vida digna per a moltes famílies.
La “traïció” espanyola
Que el rei marroquí sigui pràcticament un dictador no vol dir que això el faci ximple. Fa dos anys va aconseguir que el govern espanyol, presumptament el més progressista de la història, canviés la seva posició sobre l’autodeterminació del Sàhara. El nou acord ja no defensa el referèndum que fa dècades exigeix l’ONU, sinó un procés autonòmic, per si aquesta música us sona d’alguna manera, que en la realitat fa que el Marroc aconsegueixi el que sempre ha volgut, annexionar-se el territori amb promeses d’un cert reconeixement als sahrauís. El principal aliat del territori, Algèria, va considerar el canvi de política com una traïció sense precedents del govern espanyol, però a la llarga s’ha imposat la real polikit. Aquí pau i després glòria.
I mentrestant, Pegasus...
L’acord del govern espanyol, bàsicament ideat per Pedro Sánchez i el ministre José Manuel Albares, va tenir lloc mentre el telèfon del president era espiat pel programa Pegasus, un sistema d’espionatge que el mateix govern estatal va usar contra independentistes catalans, començant per Pere Aragonès. La qüestió principal aquí és si els serveis d’espionatge marroquins van trobar alguna cosa amb què pressionar Sánchez i obligar-lo a signar l’acord. De fet, aquest és l’objectiu quan s’espia el telèfon d’un gran líder internacional.
