Història i sostenibilitat

La capital de Corea del Sud, Seül, amb gairebé 10 milions d’habitants, té prop de 400 mercats tradicionals, alguns dels quals, molt antics –el de Namdaemun data del segle XV, quan ja s’hi venia peix, sal i cereals–. La majoria són de caràcter privat i el govern local de la macrociutat coreana s’ha plantejat ara intervenir-hi per modernitzar-los i reactivar-los, i per aquest motiu va enviar a principis d’estiu una delegació a Barcelona.

La ciutat és un referent internacional pel que fa a la xarxa de mercats municipals, que potser no tenen una història secular com els coreans, però sí centenària, amb un llegat arquitectònic molt important. Actualment n’hi ha 39 d’alimentaris en funcionament, amb prop de 2.000 parades. Es tracta d’una xarxa en constant transformació. L’any passat es va inaugurar el mercat provisional d’Horta i es van iniciar les obres del nou mercat de l’Abaceria. També s’han continuat les del nou mercat de Montserrat i s’ha redactat el projecte del mercat provisional de l’Estrella.

“Els mercats municipals que es van començar a construir a Barcelona al segle XIX van significar una aposta molt singular per fer arribar aliments frescos als ciutadans de tots els districtes. Va ser un model pioner de distribució”, explica Amaranta Herrero, sociòloga ambiental. Aquesta investigadora de la Universitat de Barcelona que fa recerca sobre sostenibilitat alimentària creu que ara les instal·lacions municipals haurien de tenir un paper més destacat a l’hora d’apropar els aliments ecològics als ciutadans.

“Hi ha la percepció que proximitat vol dir sostenibilitat, però no és així. Perquè un aliment sigui sostenible s’ha d’haver produït sense utilitzar agroquímics i ha de ser tan pròxim com sigui possible. I això no sempre és factible. Per exemple, a Catalunya no hi ha alls i no hi ha gaires llegums per la quantitat que es consumeix. Però sempre que fos possible s’hauria d’apostar per la pagesia autòctona. Als mercats, la gran majoria dels productes que s’hi venen no són de proximitat i, encara menys, ecològics”, indica.

“Quan parles amb els venedors, veus que es tracta d’una qüestió de preu, ja que aquests productes són més cars. L’alimentació sostenible hauria de ser finançada des d’Europa. És una llàstima que al principi del desenvolupament dels mercats les parades fossin dels pagesos, i en canvi ara els paradistes són botiguers. Hi ha més intermediaris i la pagesia té menys espais de comercialització i de distribució directa. I precisament evitar intermediaris abaratiria l’alimentació sostenible”, hi afegeix Herrero.

En relació amb aquesta qüestió, la regidora barcelonina Raquel Gil assegura que els pagesos que antigament es trobaven al mercat ja fa temps que es van incorporar a les parades. “La majoria dels mercats –explica– tenen una o dues parades que són directament de productors de proximitat. I tenim Mercabarna perquè garanteix el subministrament per a tota la població, perquè només amb la proximitat no hi arribaríem.” “Això no vol dir que el producte no sigui de qualitat o ecològic, però evidentment no sempre pot ser de quilòmetre zero”, hi afegeix la regidora, que destaca que els mercats no poden ser com eren quan es van crear, però que han de continuar actuant com a motors comercials i dinamitzadors dels barris. També recorda que set de cada deu ciutadans de Barcelona van al mercat com a mínim un cop al mes, i que és un dels serveis més ben valorats pel conjunt de la ciutadania.