“El tractament és difícil però era més difícil aixecar-me amb ressaca”

La Paula era conscient del problema des del començament. Cada cop que quedava per sopar, per prendre unes copes, quan tornava a casa continuava bevent. Era el seu refugi, la seva taula de salvació. Aquesta dissenyadora de moda nascuda a Xile i resident a Barcelona havia arribat a tenir diverses botigues a la capital catalana i una vida social intensa. “No sabia sortir d’una altra manera. Sortir era beure, i ara entenc que aquest és ja un factor de risc que les mateixes relacions socials incentiven.”

La crisi del 2008 va ser com un disparador. Pressions, lloguers pels núvols, sous, IRPF cada tres mesos... “Van ser moltes coses. També em vaig quedar enrere en les xarxes socials. Tenia una depressió de cavall, estava esgotada psíquicament. No podia més”, recorda.

Tot i així continuava bevent sense demanar ajuda. L’any 2017 va tornar a Xile a ajustar comptes amb el passat –durant molt de temps no va saber qui era el seu pare i no té una bona relació amb la mare– i quan va tornar va fer diferents feines per guanyar-se la vida. “He vist que moltes persones que desenvolupen addiccions arrosseguen conflictes familiars, una història complexa a la infantesa... L’addicció és un símptoma de problemes més profunds”, subratlla.

En el seu cas és així. Però encara va haver de passar temps perquè es decidís a demanar ajuda. Va ser l’agost de l’any passat. Estava treballant i la van sorprendre consumint. “No ho vaig reconèixer, però vaig acceptar un acomiadament i vaig dir prou. La meva filla em va acompanyar a Projecte Home i vaig iniciar el tractament.” Al cap de tres mesos ja no pensava en l’addicció. “Tenia tan clar que volia estar bé, que no em va costar. El tractament és difícil, però era molt més difícil aixecar-me amb ressaca. Era l’infern, una esclavitud que m’allunyava de la vida.”

Ara ja està en la fase més avançada del tractament. Aviat deixarà les sessions de cada dues setmanes i només caldrà un control de tant en tant. Viu amb la seva filla de 26 anys i cobra el subsidi, però ha recuperat la confiança en si mateixa i ha començat a dissenyar peces de roba. Això sí, ho té clar. No pot tornar a tastar l’alcohol. “Em considero una persona addicta. Un alcohòlic ho és per sempre”, admet.

Ja no li agrada utilitzar la paraula por i continua programant-se els dies i fent meditació, però quant al risc de recaiguda ho té claríssim. “Mai més ni una copa. Jo em tenia por a mi mateixa i sé que si et dones permís estàs perdut. Per això tinc clar que això no és per a mi.” Així que quan queda amb els amics ho fan per esmorzar o per fer una caminada. “Quedar per fer una canya ja no forma part de la meva vida.”