“De vols a Las Palmas només en sortia un?”

Només enfilar l’avinguda d’América que enllaça amb l’autopista A2 de Barcelona, una enorme columna de fum anticipa la tragèdia. En el desviament que condueix a la terminal 4 de Barajas, però, el fum és encara l’indicador únic del drama. A simple vista, no es veu ni rastre del McDonnell Douglas 82 que s’havia enlairat a la T2 i que ara crema a les proximitats de la T4.

Al departament d’arribades de la T4, una pregunta se solapa amb els avisos de la megafonia: “És vostè un familiar?”. El personal de l’aeroport amb americana verda fluroescent d’AENA es multiplica repetint la mateixa pregunta a tothom que corre per la terminal amb el mateix nerviosisme que si perdés el seu vol però sense portar ni una sola bossa d’equipatge. La pregunta ressona en un cantó i un altre. “És familiar?”, “Familiar?”. Amb petites variacions però sempre sense un complement. Ser un familiar, avui, només vol dir ser familiar d’algun dels 162 passatgers del vol JK5022 de Spanair que havia de tenir Las Palmas com a destí i que a les 14.28 hores, amb retard sobre l’hora prevista, s’ha enlairat només uns metres abans d’estavellar-se a la pista 36.

Degoteig de familiars
Poc després de les tres de la tarda, un total de 18 ambulàncies, 15 de Madrid i 3 de Guadalajara, es troben ja a la T4. Al departament d’arribades, però, tot és improvisació. El personal d’AENA redirecciona els familiars de les víctimes que comencen a arribar amb comptagotes a la mateixa sala que a la premsa. Poc després rectifica per estalviar-los la càrrega afegida que el seu dolor sigui enregistrat en primer pla. A les 16.50 un membre de personal de l’aeroport arriba amb el primer carro d’ampolles d’aigua. “Ens han tingut 15 o 20 minuts retinguts a l’avió i ens han informat que era per una emergència i prou però no sabem res més”, relatava amb sorpresa un turista que amb una samarreta souvenir de la localitat croata de Dubrovnik delatava el seu destí vacacional.
Un cop separada la premsa dels familiars de les víctimes, Pedro Gómez es queda en terra de ningú. És el cap d’una agència de viatges amb seu a Añover de Tajo (Toledo) i ara es troba desubicat perquè veu com el protocol d’AENA no admet matisos. “Havia portat a l’aeroport dues clientes d’uns vint anys que marxaven de vacances a Las Palmas i no en sé res, però no puc entrar a la sala perquè no sóc familiar directe”, raona en un estat de perplexitat que no explicarà fins més tard. “Havia portat aquestes dues noies i després he hagut de tornar per portar els seus familiars, m’he assabentat per la premsa”, explica finalment.

Mentrestant, el degoteig de familiars a través del cordó policial és constant. Desorientada i amb la cara desencaixada, Maria Álvarez, d’uns 40 anys, pregunta sense fe a un operari d’AENA. “De vols a Las Palmas només en sortia un?”, interroga una vegada i una altra buscant aferrar-se inútilment a l’enèssima probabilitat de consol. Per resposta obté un silenci més demolidor que qualsevol sí.

El consol del Pare Ángel
Darrere seu, una mare amb la seva filla petita de la mà i un fill més crescut arriben accelerant el pas amb la mirada perduda i no s’atreveixen a preguntar res. Sense esperar a ser interpel·lat per cap d’ells, un treballador d’AENA llegeix la pregunta en els ulls vidriosos de les seves cares i s’avança. “Familiars? Sí, vingui’n per aquí”, reacciona sense esperar que respongui a l’obvietat.

A la sala habilitada, als familiars de les víctimes els esperen metges i psicòlegs de Creu Roja i del Samur. El dispositiu, segons confessen alguns membres del Samur, evoca el tràgic precedent de l’11-M. Els acompanya també el Pare Ángel, president i fundador de Missatgers per a la pau. “Estar a prop d’ells és l’únic que es pot fer”, lamenta. “Es tracta de fer-los arribar que patim amb ells i que Espanya pateix de més a prop els seus patiments que les medalles que els esportistes aconsegueixen a Pequín, no es pot donar cap consell ni parlar-los de res, simplement estar a prop seu”, reflexiona el pàrroc. A les 17.30 hores arriba un segon carro, aquest amb tès i infusions.

Capgirar el destí per tres minuts
Enmig de la immensa tristor que omple la T4, una parella de Canàries sent que el destí els ha exclòs del tràgic episodi. Un destí concentrat en tres minuts. Héctor relata que ell i la seva parellla tenien bitllet per tornar a Gran Canària en el fatídic vol JK5022 de Spanair, però quan van arribar al mostrador de facturació els van comunicar que el vol s’havia tancat tres minuts abans.

Mentrestant, la seva parella no podia articular una paraula que resumís la barreja de consternació i de fortuna. Tots dos tenien previst passar la nit d’ahir a Madrid i buscar un altre vol per avui que els permeti retornar finalment a Las Palmas. Una altra passatgera que sí que va agafar el vol a temps va trucar a la seva germana bessona per comunicar-li que l’avió sortiria amb retard perquè a l’interior s’havia encès un llum vermell. Ho va confirmar la bessona, Fernanda, a l’Hospital Ramon y Cajal abans de visitar la seva germana ferida amb cremades de gravetat.

La tensió al voltant de les taules de facturació, on alguns passatgers d’altres vols d’Spanair demanaven el retorn de les seves maletes i s’amotinaven per no pujar a l’avió, convivia amb l’angoixa de l’operació de rescat que es produia un quilòmetre més enllà en plena pista 36. Un complex operatiu que va deparar moment esfereidors. “Al riu hi havia gent morta, altres estaven carbonitzats, fins i tot els ferits tenien el 80% del cos carbonitzat”, relatava Antonio, un treballador de l’aeroport que juntament amb el seu fill José Antonio, també empleat de Barajas, va participar en el rescat.

La ministra Álvarez al timó
Amb el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, de camí, la ministra de Foment, Magdalena Álvarez, es va arremangar per encapçalar l’operatiu de crisi. A les 19.20 oferia el seu primer i cru balanç d’una “gran tragèdia”. “L’avió duia 166 passatgers i 7 tripulants, no els puc confirmar el nombre de morts però els puc anticipar que és molt elevat”, va avançar amb el gest contrariat. “Tenim 26 ferits, 11 d’ells identificats”, va afegir tot seguit conscient amb el seu silenci deixava en suspens una resta dramàtica. A quarts de vuit, cinc hores després de l’accident, Álvarez no donava per tancat el rescat. Al seu costat, el ministre de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, el de Treball, Celestino Corbacho, i l’alcalde Alberto Ruiz Gallardón. I quedava el pitjor: el trasllat dels cossos fins a l’Ifema i la roda de reconeixement per part dels familiars en un ritual que evocava la tragèdia de l’11-M.

A la zona calenta i encara sota els efectes del xoc, Antonio, que havia participat en el rescat junt amb el seu fill, detallava que havia vist “una hostessa morena molt guapa morta”. “Anàvem amb les camilles i amb els que no es podia fer res els anàvem deixant”, confessava abatut. “No hi ha avió, està carbonitzat. Només es veuen els dos motors, no com altres vegades que es veu alguna cosa”, sentenciava. Malgrat aquest catàleg d’horrors de la seva vivència enmig de la ferralla carbonitzada del MD-82, Antonio no dubtava quan se li preguntava quina sensació l’havia colpit més: la del “silenci” que enveix tot després de la catàstrofe.