La comarca dels pobles fantasma

Gràcies a una línia de 110 kV instal·lada fa pocs anys per donar servei directe a una embotelladora d’aigua, Sant Hilari Sacalm era ahir al matí –de fet, ho ha estat durant tot el temporal– una de les poques localitats de la comarca de la Selva i les comarques gironines que tenien llum. La resta han malviscut o encara malviuen a les palpentes des que dilluns a les quatre de la tarda, quan encara el temporal era d’intensitat moderada, es van quedar sense subministrament elèctric.

Creuar ahir amb cotxe la Selva de punta a punta era fer un viatge paradoxal. El nucli més aïllat, i amb un gruix més gran de neu, bullia d’activitat. Botigues obertes, escoles fent classe i fàbriques recuperant el ritme normal de producció. La resta de nuclis de la comarca, en canvi, semblaven pobles fantasma. Les poques botigues que hi havia obertes a Santa Coloma, Sils o Riudarenes estaven completament a les fosques 48 hores després del temporal. Als polígons industrials semblava diumenge. Ni fàbriques obertes, ni camions circulant.
Però on millor es podia captar el desgavell provocat per l’apagada era a Lloret de Mar. L’alcalde de la tercera localitat en població de la demarcació de Girona, Xavier Crespo, intentava com podia repartir els escassos recursos de què disposava. Des del centre de control improvisat a la comissaria de la policia municipal, es feien mans i mànigues per donar solucions als problemes que anaven apareixent sobre la marxa.

Ningú dóna la cara
D’ajuda de fora ni n’hi havia ni –després de 48 hores– se n’esperava. Indignat, el segon tinent d’alcalde, Ignasi Riera, explicava que ningú del govern els ha ofert ajuda. “Només ens ha trucat el delegat de turisme”, explicava Riera, mentre veïns i empresaris hotelers reclamaven que algun dels vuit grups electrògens que Endesa havia promès fer arribar al municipi poguessin donar llum a les seves llars o establiments.

I és que a la dificultat de donar subministrament a 40.000 habitants, molts d’ells dispersats per les 40 urbanitzacions del municipi, s’hi sumaven els 20.000 turistes allotjats als hotels. Trobar grups electrògens per a 60.000 persones era un objectiu inabastable per molts fils que s’intentessin moure. “Amb els vuit generadors que diuen que ens enviaran, calculem donar servei precari a 10.000 persones, però com decidim quines?”, reflexionava un Riera que portava 36 hores sense dormir.

La indignació del regidor era indissimulable. I amb raó. A diferència de l’apagada del juliol de 2007 a Barcelona, quan en poques hores hi va haver més de 100 generadors funcionant, a Lloret se sentien deixats de la mà de Déu.

Si l’Ajuntament pressionava tant com podia Endesa, els hotelers s’espavilaven com podien per trobar generadors i poder donar el servei als milers de clients allotjats als seus establiments. És el cas de l’Hotel Don Juan, on el gerent, la directora i tothom qui hi hagués a les oficines col·laboraven per trobar un generador prou gros per abastar les necessitats dels seus 1.300 clients. “Ni demano preus: el que vull és tenir-lo com més aviat millor perquè ens han avisat que potser fins divendres o dissabte no hi haurà llum”, explicava la directora, Sandra Aceña. I encara sort que al Don Juan estaven preparats per a una mínima excepcionalitat: tenen un generador propi que els permet funcionar amb serveis mínims.

Els clients de l’establiment tenien llum i aigua calenta a les habitacions, però les dificultats per gestionar un hotel d’aquestes dimensions amb poca electricitat és majúscula. “Cada dia servim 1.300 dinars, i això vol dir, per exemple, rentar els plats sense màquines”, detalla Aceña, entre trucada i trucada a empreses de lloguer de generadors, que, en dies com el d’ahir, estan més sol·licitades que el Telèfon de l’Esperança. I és que per molta llum que hi hagués, les activitats a l’hotel estaven limitades i, la cosa més greu, la calefacció no funcionava. Prova del fred que feia era que els recepcionistes atenien els clients amb bufanda i guants.

Una fuetada hivernal
Sembla que hi ha hagut sort. Després de mil i una trucades, la Sandra ha aconseguit dos generadors. Els portaran a la tarda i, si funcionen bé, seran suficients per fer funcionar la calefacció i la resta de serveis de l’hotel. Aliens a les gestions de la gerent, els avis que hi ha el vestíbul –la majoria dels turistes són jubilats– es lamenten de la mala sort que han tingut amb les vacances. Esperaven que la localitat costanera els acollís amb un clima primaveral i el que s’han trobat és una fuetada hivernal i una apagada tercermundista. Encara sort que per fer-los passar la pena al Don Juan els van servir cava durant el dinar.

De nit, Lloret era un espectre de si mateixa. Ni llums al Casino. Ni música a les sales de festa. I de dia, per distreure’s, tampoc hi havia gaires coses a fer. La majoria de botigues estaven tancades. I les que no, estaven més per controlar que ningú aprofités la manca de llum per endur-se algun souvenir que no pas per vendre.
Molts dels locals comercials de primera línia de mar van haver de fer front a un altre problema. Quan hi ha temporals de llevant el nivell freàtic puja molt i s’inunden els soterranis. Això en condicions normals no és problema perquè la majoria de locals tenen bombes que succionen l’aigua. Però sense electricitat, no hi ha bomba que funcioni i alguns locals es van inundar.

Un dels més afectats va ser l’oficina del Banc Popular, on l’aigua va inundar la cambra on hi ha les caixes de seguretat de l’entitat. A contrarellotge, el director de l’oficina va haver d’avisar els clients amb caixes afectades perquè anessin a buidar el contingut. El problema no eren els diners, perquè el Banc d’Espanya canvia els bitllets, però en aquestes caixes hi sol haver documents, joies o obres d’art que sí poden patir danys. El delegat de l’oficina, Jaume Masó, estava indignat amb els responsables de l’apagada. L’oficina tancada, inundada i la necessitat de recórrer a un vigilant jurat perquè sense llum les alarmes no funcionen.

Deixats de la mà de Déu
Lloret, però, no va ser l’únic municipi que es va sentir abandonat. L’alcalde de Tordera, Joan Carles Garcia, reconeixia que “arriba un moment que perds la paciència”, i lamentava la falta de resposta de les companyies elèctriques i carregava contra la manca de coordinació del govern. El problema a Tordera era que la falta de llum impedia el funcionament de les bombes que serveixen aigua a la població. “Hem fet tots els possibles per posar grups electrògens a les bombes d’aigua”, relatava Garcia, que tenia com a objectiu que almenys l’aigua arribés a totes les cases.

A Vidreres, el problema era similar. L’alcaldessa, Ruth Rossique, explicava que quedava molt poca aigua als dipòsits municipals i que si no rebien un grup electrogen no se’n podria bombejar més. Resignats perquè el gran esforç que estaven fent des del municipi no servia per restablir els serveis, l’alcaldessa optava per no posar el crit al cel com alguns dels seus homòlegs.

Ho facin explícit o no, el cert és que la majoria d’alcaldes de la comarca estan indignats per la manca de suport del govern. La sensació més estesa és que els esforços no han estat els mateixos per restablir la normalitat a l’àrea metropolitana que per tornar la llum a un territori que és a només 100 quilòmetres de la capital. I és que per a alguns sembla que Catalunya s’acabi al Maresme.