Les campanes parlen

Honorata i Tomasa, Roser, Andreua, Maria, Bàrbara, Jaume, Manuel... Les campanes tenen nom propi. Tot i això no existeix cap registre d'aquest patrimoni, d'un paisatge sonor que forma part de la nostra cultura. Només L'inventari d'esglésies de Josep Maria Gavín ens dóna una xifra per a la reflexió: a Catalunya hi ha entre 20.000 i 30.000 edificis religiosos. Alguns sense campanes, d'altres amb més de quatre.

Cada campana té un so que la fa única. L'harmonia entre el bronze, la fusta i el vent produeix un so melòdic, captivador, irrepetible... fins a la propera campanada. Guarden al seu interior una experiència mil·lenària, han estat durant segles les veus dels campanars, les veus del pobles.

A les parròquies, el campanar era la talaia des de la qual s'anunciava l'alegria i el dol, el perill de la tempesta i el del foc. Van arribar a convertir-se en el rellotge que marcava l'activitat quotidiana dels pobles. Voltejaven per anunciar l'hora de llevar-se, d'anar a dinar, d'acabar la jornada, de dormir. Avui encara algunes toquen a mort i el pas, lent o ràpid, de les hores. Com diu David Guillén en el seu treball, Les campanes, la veu dels pobles (segon premi dels Llavor de Lletres als Treballs de Recerca al Batxillerat, 2004): «La gent no només les escoltava sinó que a més n'entenia el significat.» Mil i un tocs que avui dia emmudeixen davant el soroll de la modernitat.

I amb el seu silenci, o la seva mecanització, hi ha un ofici en perill de desaparició. Els campaners voltegen al vent les campanes i d'aquesta manera mantenen viva una feina ancestral. Però es fan grans i les noves generacions hauran d'agafar el relleu d'un art que ha passat de pares a fills durant generacions. Per mostrar l'ofici capaç de traure música de les campanes s'organitza a Os de Balaguer (Noguera) la Trobada de Campaners de Catalunya. Una festa i alhora la reivindicació d'un ofici que no es resigna a desaparèixer.

Potser la referència és la catedral de València, on les campanes encara es toquen a mà totes les festivitats de l'any. «No oblidem que les campanes, ben conservades sonen igual al llarg dels segles i són, per tant, la més antiga música viva, la més alta i sonora vida comunitària», valora Marcos Buigues, de l'associació cultural Campaners de la Catedral de València.

A Cervera (Segarra), on hi ha una colla de campaners que n'assegura la continuïtat, tots els tocs es fan manualment. També sonen a mà les campanes de la catedral de Tarragona. Però la realitat és que de campaners en queden pocs i són grans. A la trobada d'Os de Balaguer enguany hi assistiran 75 campaners de tot l'Estat.

L'ofici de campaner es va convertir en gremial al segle XVI, i generalment formava part de la tradició familiar. Saber tocar les campanes, traure'n música, era tot un art que es transmetia durant segles. Potser és per això que la campana com millor parla és quan és tocada a mà. Per a Daniel Vilarrubias, membre de la Confraria de Campaners de Catalunya, «el més important és recuperar la veu dels nostres campanars i que, com a mínim, els tocs a oració, les hores, a mort i a missa no es perdin; que les campanes parlin i aquest paisatge sonor no desaparegui». De fet, Vilarrubias, juntament amb Pere Casulleras, està elaborant un arxiu sonor i gràfic dels campanars de Catalunya.

Hi ha qui es queixa dels sorolls que brollen dels campanars; per a altres «la veu de les campanes no solament no molesta, sinó que constitueix una melodia que ens recorda la nostra tradició i la nostra història». D'aquesta manera salda la polèmica Maria José Huete, responsable de les jornades de treball sobre campanes, campanars i campaners que tindran lloc demà dissabte, al monestir de les Avellanes, en el marc de la trobada.