El lector informa: "Ara sóc conscient que estic malalta, fa dos anys, no"

Sovint el que comença com una petita obsessió es pot convertir, a poc a poc, en la gran obsessió de la resta de la teva vida. Dit així sona poètic i superficial, però la realitat acostuma a ser bastant més dura que qualsevol frase ben sonant.

Se’m fa estrany plantar-me davant l’ordinador i escriure sobre els últims dos anys de la meva vida, en primer lloc perquè no he tingut l’honor de viure cap història fascinant i en segon lloc perquè al llarg dels meus 15 anys de vida no he fet cap acció digne de ser recordada.
Des de que era ben petita he sentit dir que escriure va bé, va bé per tot: per relaxar-se, per desfogar-se, per animar-se, per practicar les lliçons de llengua apreses a classe… Però si voleu que us sigui sincera, jo sempre que escric és per intentar extreure de mi aquest dubtes, neguits i sentiments que un sol no pot carregar, d’alguna manera comparteixes el teu patiment o la teva felicitat sense tenir la necessitat de fer públiques les intimitats més recòndites d’un mateix.

Quan tenia set anys em van dir que sovint les persones amaguen les seves penes rere una cara de felicitat, es tracte d’una reacció en la qual l’ésser humà crea una falsa façana per tal d’amagar la seva feblesa a la societat més propera. No he escrit aquest paràgraf, segurament poc interessant per a molts, en va.

Durant dos anys jo he construït aquesta façana, una gran paret que ocultava el meu patiment, el meu neguit i la meva gran obsessió: el menjar.

"Ostres! Això sona a tòpic", pensareu, la típica adolescent preocupada pel seu físic. Doncs sí, pot ser un dels tòpics que està més de moda, però us asseguro que pocs de vosaltres podria enfrontar-se a una malaltia així en la qual has de lluitar contra un mateix i acceptar que no és cap mania passatgera, cap obsessió de l’edat, has d’acceptar que estàs malalta, que tens anorèxia i que la recuperació (si s’aconsegueix) no és qüestió de dies, sinó d’anys.

Actualment m’és relativament fàcil pensar que estic malalta, que tinc anorèxia, però us ben asseguro que fa dos anys ni tan sols era conscient de tenir un problema.