Els acusats d’haver matat tres joiers neguen els fets

Els dos acusats de matar a ganivetades tres joiers de Castelldefels el 29 de novembre del 2005 van negar ahir, amb poc convenciment i amb coartades encara menys creïbles, que tinguessin relació amb el terrible succés que va commoure l’opinió pública i el sector de la joieria. Fernando S. i Juan Antonio S., oncle i nebot, van començar a ser jutjats per un tribunal del jurat de l’Audiència de Barcelona, en un acte en què la fiscalia demana una condemna de 78 i 66 anys de presó, respectivament.

El torn de declaracions el va obrir Fernando S., un personatge amb un llarg currículum delictiu –té una condemna per robatori amb assassinat– i d’addicció a les drogues. El processat va intentar que aquesta segona condició, la de toxicòman, pesés més que la primera, si més no com a eximent. “És una víctima de les drogues, no s’adonava de la realitat”, va dir el seu advocat.

Fernando S. va explicar que el dia dels fets va anar a la joieria a “revisar” l’aparell de refrigeració de l’aire. Es va fer acompanyar pel seu nebot pel simple fet que se sentia “sol”, i no perquè ell tingués habilitats en mecànica. L’acusat va contestar amb escassa convicció a l’interrogatori de la fiscal quan li va preguntar com és que hi havia anat si aquells dies estava de baixa i, a més, l’aparell era nou, ja que ell mateix l’havia instal·lat cinc mesos abans.

Quan ja estava feinejant va sentir un cop a la cara i a partir d’aquest moment, segons va dir, va perdre el món de vista. “Em vaig despertar a comissaria quan la policia m’acusava d’haver matat tres persones”. Tampoc va recordar ahir haver acusat a comissaria l’altre imputat: “Ha sigut el meu nebot, és una màquina de matar”.

Aquesta suposada màquina de matar es va presentar ahir davant el jurat com la “quarta víctima d’aquesta història”, segons va dir la seva advocada defensora. Juan Antonio va reconèixer que el dia dels fets va acompanyar el seu oncle a Castelldefels, però va repetir fins a la sacietat que va passar tota l’estona “en una placeta” esperant que Fernando acabés la feina. “Jo no vaig veure cap joieria”, va afegir.

De cop i volta va sentir crits i va veure el seu oncle que corria i queia a terra. “Hi vaig anar i, en ajudar-lo a aixecar-se, el vaig veure tot ensangonat. Aleshores em va cridar «Corre, corre!», i ens vam amagar en una caseta d’una piscina”, on van ser detinguts. L’acusat va assegurar que les armes les portava Fernando i que les hi va donar en aquell moment de confusió.