QUIM SOY, ‘EL NARDO'
TORERO D'OLOT
“Encara ara moltes nits somio que torejo”
El Torero d'olot
Va torejar en una desena de curses de braus, entre el 1955 i el 1961, i el pasdoble ‘El Nardo' l'ha convertit en un mite
Les fotos de Joan Oller fetes a El Nardo tenen un valor doble. Un és l'intrínsec en qualsevol foto d'en Joan. Però llavors hi ha la seva dimensió d'artista, músic i promotor cultural d'Olot. Joan Oller és, amb Àngel Girona, un dels promotors del disc Cançons d'Olot. En el tall número 11 hi ha El Nardo, la millor versió que mai s'hagi interpretat de la cançó que va mitificar Joaquim Soy, el torero d'Olot. Quim Soy, El Nardo, és un conversador infatigable, estratosfèric. Ens va rebre al pas de la porta de casa seva i, just en aquest punt, vam estar a punt de fer l'entrevista, a peu dret. De les quatre hores que vam xerrar, ni en un sol moment es va asseure, no va parar de moure's. Vam arribar al seu pis, a l'àtic, des d'on es veu la plaça de toros d'Olot, lluuuuny... De seguida anem en un despatxet, una mena de santuari taurí. Hi té l'espasa de matador, fotos, especialment de Belmonte, de la Carmen Amaya o El Cossio, l'enciclopèdia dels toros; té marcades dues planes: la 1082, del volum 12, i la 980, del volum 11. “Aquest museu, per mi, val més que tot el pis”. L'hauríeu de veure, el pis. És ple de bastons. Són de lledoner. N'hi ha de tots per tots els racons, molts de blancs, els més elegants, i bonics sense envernissar. No ens deixa marxar sense regalar-nos-en un.
Us tractaré de vós?
Va bé: no m'agrada que em tractin de vostè. A casa no ens hi van tractar mai: vinc d'una família modesta, de nou germans, la mare sense salut, el pare set anys de treballs forçats a Belchite i un germà, en Ramon, que si no hagués mort a la guerra l'haurien afusellat.
Us la sabeu, la cançó?
La podem cantar tots tres... Saps de què ve? Ve de com matava: jo hi tenia traça.
És un tema molt festiu?
És maco, el pasdoble, i quedarà en la perpetuïtat, més enllà de la meva mort.
Per rematar-ho, dos llibres. Una autobiografia: Tarda de glòria, i una biografia novel·lada molt amena: El Nardo. Un torero d'Olot, de Natàlia Molero.
Si sóc admirat i la gent m'estima és que tant ho sóc ara com quan no em coneixia ningú. No m'han pujat els fums al cap. Si hagués estat xulo, no m'hauria estimat ningú. No sóc orgullós. Sóc modest dins dels més modestos. Sóc joiós, no pas orgullós. Si el llibre de la Natàlia és maco, la Tarda de glòria és maco, maco.
He llegit a El Cossio que vau fer les curses sense picador, de jònecs.
Jo era novillero, però de jònecs de la mida de com els que he torejat jo n'hi ha pocs. Vaig torejar en 8 o 10 curses, sense comptar el cas de les vaques.
Vaques? Vau torejar vaques?
Escolta! La vaca, si no ha estat torejada, és tan noble com el mascle. Envesteix amb els ulls oberts com el toro. Si ha estat torejada és perillosa. I torejar anolls, braves i joves grossos vol molta afició, passió i, molt més encara, valor. No sabeu pas com ho he passat de malament davant d'aquests animals!
A quines places vau torejar?
Vaig torejar entre el 1955 i el 1961. Jo era un aficionat i vaig arribar al toreig de gran: amb 31 anys. Vaig torejar a Olot, Cardona i Sarrià.
A Sarrià de Ter? Hi havia plaça?
Una plaça portàtil, desmuntable. Vaig torejar en aquestes tres places i prou. És tan difícil, era tan difícil, tenir aquesta il·lusió, passió, obsessió, que només ho hem aconseguit alguns privilegiats, afortunats. Ja saps que vaig estar a punt de torejar a la Monumental.
Ho explica la Natàlia en el llibre.
En Balanyà va enviar una carta perquè es volia posar en contacte amb mi per torejar a la Monumental. La mala sort és que la carta la tenia en Josep Puig, empresari d'Olot, que es va morir abans de donar-me-la. I la seva vídua aquesta carta no la va trobar mai.
Us hauria agradat matar un toro.
Sí, però no es pot anar per davant del temps. No era el moment. Matar un jònec ja està bé, i ja me'ls portaven grossos, perquè jo els ho demanava.
He vist els trofeus al santuari. Són els de la vostra tarda de glòria, suposo.
Puc dir, joiós, que el 23 d'octubre del 1960 va ser la meva tarda de glòria. Aquell dia em van donar el màxim de trofeus.
Són les dues orelles, la cua i la pota que teniu emmarcades en un mural. En un altre quadre hi teniu dues orelles, d'una corrida del 4 de juny del 1961, d'un toro negre anomenat Pitón, de la ramaderia de José Molero, de Valladolid. D'això de la pota com a premi no en tenia ni idea!
En casos excepcionals, però molt excepcionals, s'arriba a donar. Amb mi van ser generosos, perquè era El Nardo. El toro era en Nene. Em va esparracar l'orella. Em van portar a la infermeria, però jo vaig tornar a la plaça i el vaig matar. No crec en Déu ni en dimonis. En res. Crec en el bé en les persones i tinc una fe en mi mateix, per això vaig sortir a matar el toro i em va agafar l'orella. Aquell dia un pocavergonya se'm va acostar per dir-me: ‘Demà et vindré a veure i l'endemà, al teu enterrament'. T'imagines? En canvi, un altre noi, el dia abans de torejar, em va venir a desitjar sort. Era a dalt de la grada de la plaça, va caure i es va matar. Vaig sentir-me responsable d'aquell noi. Quin disgust! Després vam fer una benèfica per a la família.
Sent tot el toreig tan cerimoniós, costa entendre que sigueu un descregut.
Vaig tenir una tia monja, i la mare era creient, però va acabar sense creure perquè va morir un fill al front i el pare va passar set anys a la presó. M'ho preguntes per aquells altars amb estampes i sants, per quan s'agenollen, i resen i se senyen...
Per això i prou i perquè he vist el vostre despatx, una mena de museu i santuari...
Tot plegat és una superstició. Això de resar, ho puc entendre. Però això del peu dret i tocar fusta... No ho fan pas tots, però vuitanta o noranta de cada cent, sí. Jo no tenia manies de res. Allò que em va dir aquell poca-solta que vindria al meu enterrament no em va afectar gens. Tothom em dava ànims.
En canvi, quan un beneit us va tussar i us va enfonsar una costella quan entrenàveu de torero, prou que vau anar amb en Casseca, curandero del barri de Pequín, a Olot.
A en Casseca li tindria fe. Aquell home em va curar. Quan després de la guerra, de ben jove, vaig sortir de l'hospital, em vaig posar a les seves mans, però sense gota de fe. Com que m'ho va endevinar tot, me'l vaig creure. Vaig tardar tres anys a refer-me, però de llavors cap aquí sóc de ferro. Havia de fer un canvi d'aires i d'aigües per recuperar-me i per això me'n vaig anar a guardar vaques i bous. Era al Burc, del terme de Riudaura, a sota la Cantina. Hi vaig fer de mestre i vaig ensenyar catequesi. Un meu germà em va venir a buscar tres cops en nom del senyor Pere Bretcha, alcalde d'Olot, perquè baixés a fer de jardiner municipal. Al tercer cop em va convèncer.
Us hi vau estar gaire anys, dedicats a la jardineria?
Tres anys. Després em vaig parar per mi. Vaig arribar a tenir deu o dotze treballadors de tardes, sis o set hores. Eren fadristerns de pagès que treballaven de nits a la fàbrica, als matins dormien i a les tardes venien a fer hores de jardiner. M'anava bé perquè jo no els havia de pagar la Seguretat Social, ja que ho feia la fàbrica. Quan vaig deixar els toros vaig fer-me representant de comerç pel meu compte. Vaig representar la Paños Higiénicos, una fàbrica de bisos, dels germans Corominas. Portava faixes que perfeccionaven el cos a les dones... He tingut uns quants oficis. Vaig començar a treballar als 7 anys, venent cacauets, avellanes, caramels i xufles i en venia més que els altres, perquè era innocent: ‘Cacauets i avellanes, que en fan venir ganes', que no sabia què volia dir. Després vaig fer d'aprenent de carrosser, de pintor de sants i retocador, de pastor, de vaquer, de tractant de bestiar, de mestre de pagès, comprador de finques...També vaig fer d'aprenent a la serradora Lagares, al Firal dels Bous, a la ronda Sant Bernat, que a dalt de tot hi havia el Niu d'Or.
Sembla que parleu d'una casa de barrets.
Ho era, una casa de prostitutes. I n'hi havia una altra al carrer dels Sastres, però darrere la plaça del Camp d'en Mas; en deien a Ca la Tia.
N'hi havia moltes?
A Olot n'hi havia dues, però, com sempre, hi havia altra gent que s'hi dedicava més d'amagat.
Hi anava gent?
Suposo que sí, Jo no en vaig ser mai client, i et diré per què. I pots pujar-hi de peus, que no cauràs: a mi, una dona o senyora que em deixés anar amb ella per diners no em faria ni poca ni molta il·lusió. He volgut pensar sempre que va amb mi perquè m'aprecia, perquè m'estima.
Què penseu de la prohibició de les curses de braus al país?
No m'ha agradat, ja que la meva glòria i la meva popularitat em vénen dels toros. Mira: al pare i la mare no els agradaven, però no els haurien prohibit, crec que serien neutrals.
S'han acabat els toros, a Olot?
Sí. No en tinc cap dubte.
Què us sembla que en Salvador Boix, un banyolí, sigui l'apoderat de José Tomás?
Té mèrit ser de Banyoles i ser el representant del número 1. El que fa en Tomás no ho he vist mai de cap torero. S'ha d'admetre que les ramaderies han avançat molt. Els toros eren més salvatges en temps de Belmonte. Entraven més a sac. Ara es fan més al gust del torero.
Qui us va batejar?
Jo. El Nardo, el meu nom de torero, me'l vaig posar jo perquè era jardiner.
No heu perdut gens l'afició?
Avui encara somio que torejo. De vell, em poso en un prat i miro de provocar l'animal amb un jersei de la dona, que pateix molt. Això dels toros no es perd fins que agonitzes, fins que has tancat els ulls.