«We hate Barcelona»

Fins l'any que ve, si Déu vol. La d'ahir va ser l'última cita de la Champions que feia escala a Barcelona, circumstància que implica que, almenys fins la temporada vinent, no hi haurà més revetlles per a l'afició rival. El d'aquest any, però, ha estat un comiat fred. Tot i l'hospitalitat característica de Barcelona amb els hostes forans, el Chelsea meeting point que es va habilitar durant tot el matí i la tarda al Port Olímpic, presentava un aspecte trist. Amb prou feines s'hi van acostar alguns centenars, pocs, d'aficionats del selecte club londinenc. La majoria, peregrinaven pel centre i les Rambles. Un èxit, per tant, més que discutible de l'operatiu, i tot plegat el mateix dia que l'Ajuntament i la UEFA acordaven fer un seminari de treball sobre «metodologies i experiències en la rebuda d'aficionats per a partits de futbol».

A les 16.00 hores, i sota un sol primaveral clement, una immensa pantalla gegant retransmet el partit de tornada de l'eliminatòria Chelsea-Barça del 2004, amb escàndol arbitral inclòs. Ni reviure els gols de Lampard o Terry –quina falta, Déu meu!!!– anima uns insulsos supporters més centrats a escurar el got de cervesa que, falsament, els han encolomat com una pinta a 4 euros. La mida és la d'una canya, i encara gràcies. «Són respectuosos i, a diferència dels del Bayern, beuen relativament poc» comenta una cambrera. De feina, més aviat poca. De fet, també explica que a la meitat de companyes que estaven contractades les han enviades a casa. Mala cosa. Els inevitables venedors ambulants, en aquest cas de pins o d'un matusser programa de mà del partit, no tenen gaire millor sort. En plena crisi, no faran calaix. Resignació, doncs. Un conegut local d'striptease del Paral·lel ha repartit un generós plec de fullets entre les taules. Potser tindran més sort...

En aquest microcosmos, John Terry beu a part. És un Déu. El seu nom il·lustra la majoria de samarretes que transiten pel Port Olímpic. La veneració és majúscula, tot i el seu monumental error en la final de Moscou de l'any passat. «A Terry se li perdona tot, és un símbol», comenta un aficionat que recorda més un executiu que un supporter. Americana d'estiu i sabata Casual. El Chelsea és un equip en què l'exclusivitat és un distintiu. És clar que tampoc falten els que llueixen impúdicament panxa impossible i tatuatges tabernaris. Sense samarreta, la vermellor ja impregna la seva pell. Avui es recordaran del sol de Barcelona. Una televisió fa un directe, i un grupet s'amuntega al voltant de la càmera. Barrets mexicans, càntics i les profètiques crides a la victòria. Una iconografia completa, en la qual no falta una proclama per escalfar una mica els ànims. «We hate Barcelona, we hate Barcelona», esbomben. Sort que ja s'acaba...