Històries contades
Generació rere generació, els veïns de Salomó han mantingut viu el Ball del Sant Crist
Explica la llegenda, que un mercader de Salomó, en Josep Nin, va viatjar fins a Algèria per comprar-hi blat. Mentre feia tractes amb un mercader musulmà (Mahomet) va descobrir un crucifix i va decidir comprar-lo. Tots dos homes van pactar el preu: en Nin pagaria la plata que pesés la creu. Un cop a la balança, i per molt que es repetís la pesada, els cistells només s'igualaven amb trenta monedes de plata. En Mahomet, enfadat, va trencar el pacte, però el rei, a qui va recórrer en Nin, va comprovar l'operació i va donar la raó al mercader català. En Nin va portar la creu fins a Salomó, que va convertir el Sant Crist en patró i la devoció per la imatge es va estendre.
El com, més que el què
Sense desmerèixer el contingut de la llegenda, el més interessant del Ball del Sant Crist és com s'ha transmès: convertida en un ball parlat i pels mateixos veïns del poble, que generació rere generació l'han representat. De fet, aquells veïns no van fer res més que adoptar la forma del teatre popular que es representava al Baix Gaià i al Camp de Tarragona en general, que es coneix com a ball parlat: espectacles de carrer que uneixen danses (música i ball) amb textos dramàtics, escenografia i fins i tot elements de tramoia.
El pas del temps
El text més antic que es conserva del ball és una còpia manuscrita de l'any 1843, però es creu que ja es representava des del segle XVIII. Al segle XX es va representar els anys 1901, 1911, 1925, 1939, 1940, 1954 i 1965 (en un envelat), i a partir del 1972, de manera anual. El president del Patronat del Ball del Sant Crist, Joan Boronat, explica: «El ball era un acte més de la festa major, i totes les generacions l'han vist.» L'any 1972 es va decidir deixar de representar-lo al carrer i es va demanar l'assessorament de l'Institut del Teatre de Barcelona. Fabià Puigcerver i Iago Pericot en van fer una adaptació, que, entre altres qüestions, inclou la figura dels cronistes (cosa que permet escurçar-ne la durada, que era de tres hores llargues!) i el trasllat de l'espectacle dins l'església parroquial. «El dilluns de Pasqua ja comencem a adequar el temple. Els ballets, que són la part més dificultosa, s'assagen durant dos mesos. Tres setmanes abans de la primera representació ens trobem el centenar de persones que participem al ball per acabar de polir-ho tot. Per evitar imprevistos, tots els papers estan doblats. I sempre intentem fer-hi millores. Enguany, els cronistes estrenen vestuari», explica en Joan.
Tot és a punt. Diumenge, les entrades es tornaran a esgotar.