Un espai retrobat
La vela de la Devesa continua sent un referent de la programació infantil de les Fires
Els continguts, això sí, han canviat i van més enllà de les històries populars i tradicionals
Com ja sabem, el temps passa i els costums canvien. Quan no fa ni dos anys per a un servidor les Fires eren, com a molt, anar a fer un tomb per barraques, menjar la torrada amb botifarra de torn i escoltar de fons els concerts de la Copa tot degustant una canya esbravada, ara resulta que per art i màgia de la paternitat un redescobreix llocs que feia anys que no trepitjava. Un d'aquests espais retrobats ha estat la carpa de titelles de la Devesa (bé, ara més correctament dit, vela). La veritat és que aquest recinte tan simbòlic no deu haver canviat gaire –per no dir gens– des que en temps immemorials hi havia actuat la per nosaltres mítica companyia TEI de Sant Marçal, amb Pep Cruz al capdavant. És així com encara hi trobem un petit escenari situat davant d'un grapat de cadires de fusta plegables. La veritat és que ben pensat no cal gaire res més, a banda, és clar, d'un equip de llums i música, i el saber fer de les companyies que hi representen els seus espectacles. I és aquí que un s'adona del tot que els temps sí que han canviat.
Mentre a la nostra època disfrutàvem d'allò més amb titelles de format clàssic –popular, se'n diu ara–, a l'estil de La caputxeta vermella, la proposta actual –gestionada per l'Associació Gironina de Teatre (AGT)– consisteix a obrir molt més el ventall per apropar els espectadors al món dels titelles tot enriquint la nostra imaginació amb propostes que van més enllà de les històries populars i tradicionals. És així com durant aquests dies, els nostres nens i nenes han pogut gaudir no només del clàssic (perdó, popular) Els tres porquets, sinó també d'obres protagonitzades per personatges discapacitats (Paracirc) i històries amb un component socioambiental (El mal de panxa d'en Bernat).
Sense tenir gaire clar fins a quin punt arriben aquests missatges a la canalla –d'atents, n'estaven, si més no–, davant de tanta varietat de formats i continguts un troba a faltar més informació sobre cada espectacle –a banda de la facilitada per la mateixa organització in situ– als díptics, tríptics o al mateix programa de Fires que reparteix l'Ajuntament. Sense anar més lluny, i només per posar un exemple, tenim constància que alguns espectadors es van quedar de pasta de moniato en descobrir que Paracirc era una obra íntegrament representada en castellà. Més complicat i de pitjor solució és, aquest sí ja un problema històric de la vela de titelles, poder aïllar d'alguna forma el retruny constant i molest de les atraccions, que es mesclen inevitablement en cada funció.
A part de les titelles, enguany m'he adonat més que mai que són poques les alternatives que ofereix la programació infantil de Fires. Ens diuen que l'èxit dels espectacles programats al teatre del centre cívic Sant Narcís va provocar que s'haguessin de fer més de dues hores de cua per tenir assegurat un lloc. Un èxit que aplaudim, però que no fa més que confirmar que la demanda supera –per molt– l'oferta.
Sort que ens queden els gegants i les cercaviles, i més quan el temps hi acompanya. També, és cert, hi ha una altra solució: prendre's una bona dosi de Biodramina i acompanyar les pobres criatures a les atraccions. Tot un clàssic que, almenys per aquest any, m'he estalviat i, de cara a l'any vinent, no només em començo a mentalitzar sinó també a fer guardiola.