Pocs autocars i no pas plens del tot

El control dels Mossos al peatge de Mollet del Vallès que vaig veure a quarts de nou del matí, amb cotxes envoltats per agents, em va fer pensar que havien extremat les mesures de seguretat i que sospitaven de tothom. Quan hi vam ser ben bé a sobre vaig veure que la seguretat era viària, i que tot aquell jovent feia cua per bufar.

Per l'autopista hi circulaven pocs autocars. No hi havia la densitat de les grans ocasions; ni tan sols el mateix nombre de gent que quan juga el Barça i les penyes es mobilitzen. I, evidentment, res a veure amb el 10 de juliol d'aquest 2010. El 10-J va ser espectacular, des de l'estació d'autobusos de Girona mateix. A totes les andanes, aquell dissabte d'estiu a les tres de la tarda, hi havia cua per a un mateix destí. Ahir, a les 7 del matí, tan sols un autocar i no pas ple del tot. Deixeu-me aportar una dada sense valor estadístic: Sarfa va noliejar nou autocars per anar a veure el papa Benet XVI. D'aquests, un va sortir de Girora i un de Palafrugell. Cap dels dos no era ple del tot. En canvi, van tenir més èxit els set que van sortir del Bell-lloc i les Alsines, col·legis de l'Opus Dei, concertats, un de nois i l'altre de noies.

A dos quarts de nou del matí, ja érem a l'aparcament assignat al nostre autocar, a Còrsega-Lepant, a dos carrers de la Sagrada Família. No n'hi havia pas tants com el 10-J; aquell dia tot estava col·lapsat, i les corrues de gent eren immenses.

Vam fer un viatge discret, d'hola i adéu. De “feia temps que no ens vèiem”. “Bé, fins després. Que us vagi bé”. Cadascú per la seva banda, sense consignes ni càntics assajats; nosaltres? Només faltaria! Vet aquí que vam sentir més crits de “Benedicto, plas,plas, plas, plas, plas!” Ningú no havia pensat cap consigna o rodolí amb Benet o Benet XVI. Ens han parit així.

En arribar al carrer Marina, vaig començar a sentir crits de joia, per no dir histèrics, des de megafonies portàtils. I vaig veure gent jove amb guitarres i un capellà jove amb collet i vestit negre elegant que duia la batuta. Cantaven himnes neokumbaià i ballaven al voltant d'una mena de creu processional, d'una bandera espanyola i d'una bandera de Castelló, com la de València, però amb la franja verda.

Vaig veure molta bandera. Tots vam tornar amb senyeres i banderetes als autocars. El groc va dominar: de les banderetes que regalava l'Ajuntament del Cap i Casal, de la bandera del Vaticà, de la catalana, de l'espanyola, de la colombiana, de la veneçolana, de l'equatoriana, de l'argentina... La de Xile la vaig veure clara. I quan estava a punt de dir “mira'n una de francesa o holandesa”, una dona amb accent sud-americà, va aclarir que aquella bandera tricolor era del Paraguai. Per cert, vaig veure molts feligresos amb calabaza i bombilla, prenent yerba mate, mateando. També vaig sentir parlar portuguès, molt de portuguès, no tant com espanyol; en van venir molts de Madrid i Burgos, amb Gaceta inclosa. La prova del nou va arribar a l'hora emotiva del Virolai. Us sabeu la primera estrofa, oi?