Societat

la crònica

Alts i baixos de Nadal

És ben clar que no em refereixo a l'estatura dels bípedes implumes i tampoc a la temperatura. Ni al preu dels escamarlans de mar endintre del Cap de Creus, ni de les ostres i cloïsses de les Rías Baixas. Els primers, perquè cada generació millora la talla uns 6 cm., més o menys. De l'esbojarrada temperatura actual, és millor no parlar-ne, i les injustificades apujades del marisc fresc, de jutjat de guàrdia, són terreny vedat.

Es tracta d'alts i baixos d'humor, d'esperit nadalenc, de relacions humanes, de compte corrent i de fàstic pels esdeveniments incontrolats de l'època que vivim. Aquest Nadal no serà com sempre: aterrarà “tocat”. És ben clar que el govern estatal no se'n surt de l'aiguat que li cau. La crisi, capritxosa i mortífera —traïdora— ataca els menys preparats: sembla que dels nostres representants a la Unió Europea, n'hi ha que encara compten amb rals, duros i pessetes! Les autonòmiques catalanes han estat un avís per a navegants: han fet pensar en la inseguretat política. Tothom és vulnerable! Molts, des d'ara fins a les generals, faran poca cosa més que preparar-se! S'utilitzaran grans quantitats de protectors “pants for Men, odour control, level 5”, per al cangueli polític que impera. La crisi, no pas per les accions que programa el govern sinó per inèrcia, no se situarà en el punt de partida, sinó en un replà molt inferior i s'hi quedarà a viure com si fos un nuvi de la nena! “És en Pete! Ja el coneixeu”, fa ella. Ningú no sap qui és!

Llavors és ben clar que hi haurà desencís nadalenc i a la majoria de llars es farà el “passa com puguis”. Els uns perquè no poden gastar el que no tenen. Altres que poden, però no volen. Els que “nosaltres no podem fer-nos malveure”, que vés a saber què vol dir. Els que poden i volen i els que barren la porta i baixen les cortines per tapar la disbauxa culinària i després fan el desmenjat: “Fa temps que no ho fèiem i és molt reconfortant: talment un refectori conventual, hem passat el rosari a les hores de menjar, bo i fent una frugal mossegada”, diuen i llencen les deixalles d'amagat per no ensenyar el llautó. La naturalesa humana és irreprimible i la sinceritat cada dia menys freqüent!

No quedaria bé un final pessimista i en brindo un de tradicional: Arriben els dies entranyables en què les paraules convivència, amor i família, adquireixen el significat vertader, i el món occidental —creient o no— fa un parèntesi, oblida els problemes per uns dies i gaudeix del moment. La tradició es repeteix des de fa mil·lennis. És molt més que una festa religiosa: és el zenit en el qual se citen la bona voluntat, l'esperit de viure i la bona taula. Des d'aquesta columna desitjo el millor als lectors, al personal d'El Punt i l'Avui, i als catalans de bona fe.

Bé, ja està dit. Com que la bona fe ha minvat molt, potser ha arribat l'hora d'esmolar la falç i ensenyar-la. Sols ensenyar-la, és clar!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.