Els altres nous catalans

Si això fos un 1x1 d'un partit de futbol, aniria més o menys així: Lamin Cham, realista; Huma Jamshed, llançada; Amadou Bokar Sam, bon narrador; Ernesto Carrión, reivindicatiu, i Mostafà Shaimi, a contracorrent. No són futbolistes. Són cinc dels 22 testimonis que recull el llibre Ser immigrant a Catalunya, coordinat per Pep Subirós i publicat per Edicions 62. Amb l'adjectiu no es defineix el seu toc de pilota, sinó la seva intervenció en la presentació del llibre ahir al vespre, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). No van tenir cap problema, en el bon sentit de l'expressió, a quedar ben retratats: cadascú a la seva manera va parlar de com viu la condició d'immigrat.

Els uns reclamant ser escoltats com a ciutadans que són (Carrión), i altres posant sobre la taula que potser ni tan sols s'han eliminat reminiscències del passat llunyà com ara una relació nord-sud “viciada” pels temps del colonialisme o de l'esclavatge (Lamin Cham). Els uns fent servir paraules boniques –“És millor ser acollits amb bona cara que amb una catifa vermella” (Amadou Bokar Sam)– i els altres amb un discurs contundent i crític –”Si cal un llibre com aquest i un acte com aquest, vol dir que Catalunya no ha avançat” (Mostafà Shaimi).

El llibre, que forma part d'un projecte més extens del CCCB sobre la immigració, intenta reflectir l'“interès per les persones més enllà de les estadístiques”, en paraules de Subirós. I ho fa amb el relat dels testimonis. “Intentem desenterrar el tresor que solem amagar, la riquesa que suposa la immigració més enllà dels problemes i de la pobresa als quals se sol associar”, va afegir l'escriptor i filòsof. Unes “bones intencions” que li va censurar durament i allà mateix un dels testimonis, Mostafà Shaimi, nascut al Marroc i ara veí de Salt, on fa de mediador cultural: “Pep, sembla que vulguis vendre un producte. Per mi, la qüestió de fons és de classes socials, perquè tenim una llei d'estrangeria que construeix dues realitats: nosaltres i vosaltres”. “Vivim en una societat –va afegir– que normalitza la discriminació i la desigualtat”. Els últims fan nosa als penúltims. Ja ho deia Paco Candel. I d'Els altres catalans fa gairebé cinquanta anys.