“Al matí, venia al metro, i a la tarda anava a classe”

Els fules diem que quan arriba l'hora de marxar quedar-se a casa és un deshonor i el 1990 vaig anar a París per continuar els estudis. No em vaig poder matricular, tenia el visat adequat i vaig marxar a Niça, a casa de la meva germana, on vaig trobar feina a la cuina d'un restaurant. Era un infern però vaig resistir fins a l'any 1991, quan es va obrir un procés de regularització a Espanya i amb tres cosins vam pagar a una màfia perquè ens passés al País Basc. Vaig estar un temps a Donostia, més tard vaig anar a Barcelona i aquí em vaig quedar.

Els primers mesos vaig viure gràcies a un petit capital guanyat treballant, després vaig fer de venedor ambulant i amb un grup de companys vam anar a la Delegació del Ministeri de Treball de Barcelona, on ens van aconsellar que presentéssim les sol·licituds de regularització en l'àmbit d'obres i serveis. Vaig tenir sort, a l'abril del 1992 ja tenia els papers de residència i més tard un contracte de treball.

Ni s'ho pensi. Els meus cosins no van aguantar la clandestinitat i van tornar a França; jo vaig apostar per la venda ambulant, però el primer dia al carrer la policia m'ho va requisar tot. Fins que no vaig trobar una xarxa de senegalesos, que havien arribat als anys vuitanta i anàvem a vendre al Portal de l'Àngel, va ser molt difícil. Teníem un problema d'habitatge i al 1992, amb el meu contracte de treball, entre tots vam ajuntar 250.000 pessetes (1.500 euros) per dipositar-los com a fiança i vam llogar un pis.

Havia militat a les organitzacions estudiantils d'esquerra, però aquí s'hagué de fer una nova xarxa. Vaig estudiar castellà i català, vam treballar per unificar l'associació de senegalesos que s'havia creat a l'any 1988, la vam reforçar a partir de les xarxes de barri i ja a l'any 1998 vam participar al pla integral i a la Setmana Intercultural del Nucli Antic.

Em vaig apuntar a un màster sobre cooperació i codesenvolupament que vaig cursar a Madrid. Al matí, venia al metro, i a la tarda anava a classe. Sempre he combinat la lluita per la supervivència amb els estudis i aquest fet m'ha obert moltes portes per treballar en diverses associacions, des de SETEM a ACISI.

L'experiència m'ha ensenyat que tan important és que preguntem als immigrants com veuen la societat d'acollida com saber com aquesta societat els veu a ells. Per a mi el més important és la mirada, ja que si a mi, que sóc immigrant, em miren d'una manera positiva, no de por, ni de rebuig, tothom pot entendre que jo em sentiré membre actiu d'aquesta societat. Crec que cal crear espais de comunicació, ja que estem parlant de persones que viuen, treballen i comparteixen una mateixa escala i ni tan sols els coneixem el nom. D'altra banda, jo que visc a Catalunya, reconec la seva identitat i vull formar-ne part, no em val que em diguin “tu ets immigrant i mai no seràs com nosaltres”, perquè sé que quant més temps passes en un lloc fas amics i aquests t'ajuden a canviar la visió d'una societat alhora que tu els ajudes a superar els seus propis prejudicis enfront dels immigrants.