l'entrevista
“Cal pensar un moment en la donació d'òrgans”
Baixa la donació d'òrgans però no el nombre de trasplantaments. Com casa això?
Casa perquè el 2004 ja vam veure que les donacions per mort encefàlica eren massa estables per l'èxit dels programes de prevenció d'accidents de trànsit i dels nous plans de salut, com el codi ictus. I com que eren dues de les fonts més importants de donació d'òrgans vam elaborar un pla per estimular-ne de noves.
I quines fonts de donació d'òrgans són les que s'estimulen?
Bàsicament la de donant en viu, per exemple d'un ronyó o un tros de fetge, i el programa de cor aturat.
La donació en viu és més coneguda, però potser no tant el programa de cor aturat.
Es manté artificialment el batec del cor d'una persona que ha tingut un atac de cor i després de fer tot el possible, no se l'ha poguda salvar. Ara la tecnologia permet mantenir el batec cardíac i així aprofitar els òrgans.
La negativa a donar òrgans es produeix en un de cada cinc casos. Per què?
Un 30% dels casos és perquè en vida la persona havia dit que no volia ser donant. Però sovint aquesta és una intenció expressada sense reflexionar-hi seriosament.
O sigui que cal dedicar un moment a pensar en la donació.
S'ha de demanar a la gent que sigui responsable perquè una senzilla expressió com ara “a mi que no em toquin” provocarà que la família interpreti que aquella persona no volia donar els òrgans, i això pot impedir salvar la vida de quatre o cinc persones.
I la resta de negatives, d'on surten?
De familiars de persones que potser en vida no van dir res. Dedueixen que la persona no hauria volgut donar els òrgans. És clar que mai no hi ha mala fe. També hi ha un 30% de negatives per motius molt variats: culturals, personals, religiosos... Però cal insistir que els autèntics protagonistes són el 80% de les persones que diuen que sí.
No obstant això, un dels objectius deu ser reduir la quantitat de negatives.
Un 10% ja seria un nivell òptim. El 2007 vam encarregar un estudi a la UAB sobre què pensava la gent de la donació d'òrgans i la gran sorpresa va ser que la conclusió era que no explicàvem prou bé tot el procés. La gent no coneixia el tema, no el vivia de prop.
I com s'ha de fer perquè la societat senti de prop la donació?
Amb molta informació. L'estudi del qual parlava abans explicava que hem de fer que la donació no aparegui només de manera traumàtica amb motiu de la mort d'un familiar. També hem de fer servir les persones trasplantades perquè expliquin la seva experiència, dur a terme projectes d'informació i d'educació de la societat per augmentar la sensibilitat.
I què s'ha fet?
Formar equips i desplaçar-se pel territori per parlar del tema. Editar i repartir material, pel·lícules... Aprofitar el reclam dels famosos...
Què ens demana als ciutadans?
Que, si tenen dubtes, preguntin. Hem de reduir el nombre de negatives, que és el resultat de no haver-hi pensat. Cal que la família i l'entorn sàpiga que voldríem ser donants. Cal dedicar un moment a pensar en la donació d'òrgans, de la mateixa manera que es pensa en la donació de béns materials quan es fa testament.
Sense oblidar la recompensa emotiva?
Donar és una acció altruista que compensa amb escreix, és un privilegi poder salvar una vida. El trasplantament és l'únic tractament que necessita la societat. Tenim molts bons professionals, però sense la societat no hi ha donants i sense donants no hi ha trasplantaments.
Enllaços relacionats
Publicat a
- El Punt. Barcelonès Nord 08-02-2011, Pàgina 15
- El Punt. Barcelona 08-02-2011, Pàgina 15
- El Punt. Camp de Tarragona 08-02-2011, Pàgina 15
- El Punt. Comarques Gironines 08-02-2011, Pàgina 17
- El Punt. Penedès 08-02-2011, Pàgina 15
- El Punt. Maresme 08-02-2011, Pàgina 15
- El Punt. Vallès Occidental 08-02-2011, Pàgina 15