l'entrevista
“El barraquisme i els rellogats han tornat”
Com passa un grup de veïns de preocupar-se per un semàfor o un autobús a convertir-se en un moviment polític?
A.S.: Les contradiccions entre la vida dels barris i la imatge d'èxit que venia el règim van conduir-los a la politització. Van entendre que sense un canvi polític no era possible canviar la seva situació.
I.B.: El franquisme va configurar un model urbà i una societat concrets. Però els veïns dels barris més marginats van fer un pas endavant, ajudats per sectors de l'Església i els partits d'esquerres, gràcies al fet que molts d'ells eren joves i no tenien por de manifestar-se.
Aquest moviment és irrepetible avui dia?
I.B.: No, però serà diferent a causa del context polític. El moviment veïnal, que neix als anys seixanta i setanta, no neix del no-res, i seguirà transformant-se en el futur. Les xarxes socials als barris, basades en la solidaritat i el treball comunitari, no han desaparegut del tot. Moltes de les banderes del moviment dels setanta tenen ple sentit encara. No estem tan malament.
A.S.: Cal, però, reconstruir les xarxes socials. Falta la solidaritat d'abans, començant pel més bàsic: que t'importi què li passa al teu veí i vulguis ajudar-lo.
L'estocada al moviment veïnal va ser la cooptació pels partits i ajuntaments?
I.B.: No es pot parlar de cooptació: gent del moviment s'incorpora a les institucions democràtiques. No ens agrada parlar en termes de traïció. És cert que el moviment veïnal pateix un moment de crisi entre les eleccions del 1977 i les del 1979. Crisi com a cruïlla. El moviment arriba amb una potència brutal, propostes de barri i un discurs democràtic, però hi ha un instant de paràlisi. Els militants dels partits polítics tenien com a espai bàsic de participació legal les associacions veïnals, però amb la democràcia les seves prioritats d'acció canvien.
A.S.: A més, amb la democràcia, arriba la desmobilització i el desencís. Molta gent estava lluitant per una democràcia participativa i no només una democràcia representativa sense més.
Quan deixem de parlar de suburbi (marginat) per parlar de barri (obrer)?
A.S.: Quan prenen consciència que formen un grup, amb una identitat. La clau, més que les condicions materials del barri, és la consciència de les persones que viuen allà que formen un col·lectiu i necessiten organitzar-se pel canvi.
I.B.: També esdevenen barri quan perden la vergonya de dir en públic que viuen allà, ja fos Ca n'Oriach o el Carmel...
El barraquisme, simbòlicament, té noves formes avui dia a Barcelona?
I. B.: Sí, i tant. Salvant les distàncies. Les persones sense recursos, siguin immigrants o aturats crònics, inventen estratègies de supervivència per poder viure com més dignament millor. I digne vol dir tenir un sostre: encara que sigui un pis compartit amb deu o dotze persones, dormir en una fàbrica o al carrer. És un altre cop el barraquisme, l'infrahabitatge o el fenomen dels rellogats. Això ha tornat.
El moviment es troba en una disjuntiva a les zones marginades o incíviques. Com es va solucionar això als barris dels setanta?
I.B.: Una majoria va descobrir que els seus problemes al barri no eren individuals sinó col·lectius. Ara cal reivindicar la cohesió social. Als setanta, també hi havia conflictes entre veïns, immigrants, incívics o per la degradació del barri. El moviment veïnal ha de dir-hi la seva amb un discurs propi. Quan parla de seguretat, no ha de parlar només de presència policial o de càmeres. Per exemple, al Raval i el Volem un barri digne. Parlen de l'especulació? L'expulsió de veïns? El discurs veïnal ha de ser: “Estem junts, anem junts”.
