“Cal millorar el futur a través de la feina diària”

Les régies de quartier neixen de la voluntat d'autoorganització dels habitants dels barris populars de l'entorn de les grans ciutats franceses. Treballen per la cohesió social, l'arrelament territorial i el desenvolupament de la ciutadania. Als seus òrgans de direcció s'hi integren quatre estaments: els veïns; els representants de les comunitats; els organismes i institucions; i els grups econòmics que els donen suport. Actuen en l'àmbit local, practiquen l'economia solidària i aposten per la recuperació dels espais públics, per fer pedagogia i convertir el treball dels seus operaris en una eina d'inserció i cohesió social. Cada treballador de les juntes de barri disposa d'un contracte de treball, un salari legal, se li fa formació i té dret a la protecció social. Tot i que les juntes reben subvencions públiques, actualment el 75% dels ingressos els generen la feina d'uns operaris que després de cobrir les trenta hores setmanals, en dediquen quatre a treballar pel barri i la comunitat.

Jo diria que realista. Sabem que les juntes funcionen perquè hi ha una mobilització social continuada, perquè els veïns han decidit organitzar-se per trobar sortides a les situacions de precarietat i exclusió social i gràcies als recursos propis i les ajudes públiques han impulsat projectes econòmicament viables que permeten lluitar contra les situacions de risc, el subdesenvolupament o les disfuncions que es generen en qüestions com la propietat o el manteniment dels espais públics que hi ha entre els territoris. A més desenvolupem activitats enfocades al sector social i, per exemple, gestionem cafès i restaurants associatius, tallers de costura, tintoreries, l'arranjament de jardins, que tot i no ser no rendibles responen a una demanda, permeten crear llocs de feina i crear espais de trobada i de diàleg.

Són barris populars densament poblats que presenten indicadors econòmics molt dramàtics. Hi ha problemes d'ocupació, de salut, de fracàs escolar, moltes famílies monoparentals, però contràriament al que ens volen fer creure, també he de dir que quan hi ha complicacions la culpa no és de la multiculturalitat, sinó de la manca d'esperança d'uns joves que viuen en indrets on hi ha entre el cinquanta i el seixanta per cent d'atur i encara que els han ensenyat que són ciutadans francesos, amb els seus drets i obligacions, es troben amb una societat que no dóna respostes a les seves demandes de futur.

La majoria dels fills d'immigrants de segona i tercera generació, es troben que les estructures familiars han explotat –la majoria ja no fan servir la llengua d'uns pares amb els quals sovint s'enfronten quan tracten de temes com la religió–, han adoptat els costums i la manera de fer de la societat d'acollida, s'han rebel·lat contra la tradició –cada cop hi han més casaments mixtos–, però encara s'han d'enfrontar amb una lògica d'estigmatització. En aquest aspecte, a les juntes, els fills dels immigrants tenen una participació molt activa. Nosaltres no partim de la base de les lògiques ètniques, per a nosaltres no hi ha ni marroquins, ni algerians, ni polonesos, sinó que són persones que viuen al barri, les que s'esforcen per fer que aquest avanci cap a la regulació social. Es tracta de millorar el futur a través de la feina diària.