Joan Martín Valls

D'aquestes naus del Fibracolor no en quedarà res, ho arrasaran tot i ho faran tot nou.

Dijous farà anys: jo vaig entrar a la Fibra el 3 de març de 1963. Hi vaig treballar trenta-vuit anys, de cap de secció i director de producció.

Per què es va posar aquí a Tordera? Hi havia una aigua fabulosa, de molt poca duresa. Una fàbrica d'aquestes és del ram de l'aigua. Es gasta aigua a patades. Conceptualment el procés és senzill: es mulla i se seca. Es deixa la roba agradable de tacte, que tingui vista i color. Érem uns 700. Treballàvem amb els principals clients d'Espanya, noms catalaníssims com els Viladomiu, els Ferrer, els fills de Josep Ferrer, els Burés...

Vam muntar la màquina més gran del món. Sortien 200.000 metros per dia. Això és com posar-te a Girona, agafar la nacional, anar-la alfombrant de roba fins a Barcelona i després tornar. Això un dia i un altre. Veníem a fer entre 55 i 60 milions de metros l'any. Dels 70 als 90. Va ser l'època daurada. Aquí no sabien què fer amb els quartos. Però competir amb el nord d'Àfrica és pràcticament impossible i competir amb els xinos i amb els hindús és suïcidar-te. I aquí vam continuar fent com si res, fins que va començar a venir roba d'allà i els clients van anar caient un darrere l'altre, un darrere l'altre...

L'Amancio Ortega, Inditex, té aquestes naus de Tordera, i al terme municipal de Palafolls hi té el magatzem de Bershka. Aquí no hi fabriquen res. És un centre logístic. I aquí a la Fibracolor hi faran una nau de 140.000 metros quadrats. Una nau tan gran que m'agradarà veure-la. Fan venta per internet a nivell mundial i evidentment hi ha d'haver un magatzem que estarà totalment mecanitzat.

Per cert, jo he dinat amb l'Amancio Ortega, que no el coneix ni Cristo. Deuria ser cap al 76-77, quan no era tan famós. El vam anar a veure a Arteixo. Aquest home s'ho ha guanyat, eh? Aquest home a les sis del matí ell i la seva dona obrien les naus que tenien. I saps qui les tancava, a les deu de la nit? Eren ells. Pencaven a base de bé. El vam anar a veure perquè teníem un problema amb una roba seva que tractàvem. Va treballar molt per les forces armades perquè aquests fan tirades molt llargues i això sempre és molt rentable. I me'n recordo que estàvem dinant i jo li vaig dir: “Oye, Amancio, nosaltres ara hem fet una instal·lació que podem fer molts de metros, per què no ets client de Fibracolor?” I saps què em va contestar? Diu: “Juan, yo no quiero ser cliente de Fibracolor. Yo quiero ser el dueño de Fibracolor. Y quiero ser el dueño por una razón muy simple: porque quiero sacar competencia. Y si conviene cerraré Fibracolor”. I això ens ho va dir fa trenta-cinc anys. Mira si tenia clares les coses. Aquest home per mi és un fora de sèrie. Aquest home es va adonar d'un error del procés tèxtil. Els senyors que fabriquen fibres, fabriquen i en treuen un benefici. Venen el fil a un senyor que té telers. Aquest senyor teixeix la roba i hi carrega un tant per cent. La porta a un confeccionista que fa la camisa. El confeccionista també hi ha de guanyar. I finalment la camisa va a la botiga, que també hi carrega un tant. Aquest tio es va adonar d'una cosa: el dia que jo controli tot això, aquest no guanyarà res, aquest no guanyarà res, aquest no guanyarà res i aquest no guanyarà res. El que ven és el que guanyarà. Automàticament, jo podré vendre molt més barato que els altres i continuar guanyant més que ells tots junts, perquè em quedaré sol. I això és el que va fer.