El plaer de la victòria

La victòria és insolent i arrogant per naturalesa, va dir un pensador clàssic, i la derrota té una dignitat que la victòria desconeix, va afegir segles més tard un poeta. A desgrat d'això, però, és evident que el de la victòria deu ser un dels grans plaers que es poden experimentar. Aquests dies d'eufòria barcelonista en són una prova indiscutible: guanyar és fantàstic, el triomf desencadena espectaculars secrecions no sé si de dopamina o de serotonina i els carrers s'omplen d'individus transportats per l'entusiasme, posseïts per una alegria desbordant. La derrota deu ser segurament més literària, o més filosòfica, i es pot acceptar amb dignitat i fins i tot amb un punt d'altivesa, però és obvi que les victòries proporcionen un plaer que tots cobegem, que perseguim amb tenacitat. Un plaer, però, que és quasi sempre una mica tèrbol –i això, segons qui és l'adversari és molt més fàcil constatar-ho–, que es cova en profunditats que deu ser preferible no explorar massa i que no deuen quedar lluny de l'atàvic raconet d'on brota el gust per la revenja.

Observin que a ulls dels altres no sempre ens honora, ni ens reforça, ni esdevé seductora, ni desperta l'admiració o l'amor, però en canvi sempre la perseguim amb ànsia, sempre procurem vèncer i tant és que la contesa sigui un partit de futbol, una partida de trivial o una discussió per la més banal de les petiteses, i tant és que ho fem amb evident fruïció o discretament. Tothom coneix algú que en qualsevol circumstància pretén dir la darrera paraula i procura inconteniblement imposar la seva veritat sense que aquesta conducta, que en principi semblaria que manté per fer exhibició de les seves facultats, desperti cap admiració, ni incrementi un gram el seu prestigi, ans al contrari. Individus que no aconsegueixen dominar aquesta pulsió encara que s'adonin que no guanyen simpaties sinó hostilitats.

Quan érem petits admiràvem els imperis, el poder, la força, la grandesa de Roma, les victòries de l'Alexandre el Gran o el coratge del croats. El gran imperi Britànic que mai va perdre una guerra i estenia la civilització damunt pobles incultes i primitius, o fins i tot aquell lamentable imperi espanyol on mai s'amagava el sol i que terres endins encara té a tanta gent trastornada. Amb els anys, si es mantenen els ulls oberts es descobreix que a més dels que van escriure la història hi va haver els que la varen patir i es pot saber de les carnisseries, dels interessos mesquins, de la hipocresia i les misèries dels imperis, de les esclavituds i colonitzacions. També ara qui encapçala el govern, electe o no, de qualsevol país, abasta l'índex més alt de suport social quan obté la victòria en una guerra, encara que aquesta sigui estúpida, injusta o immoral.

En fi, ja ho veuen, el plaer de la victòria és una droga dura i anguniosament manipulable que satisfà un impuls arrapadíssim, que portem segurament inscrit a la nostra biologia, i que deu estar vinculat al primer i més essencial dels nostres instints: el de la supervivència. No pretenc aigualir el plaer per les recents gestes esportives blaugrana. Als habitants d'aquestes terres deprimides on les derrotes tenen tanta presència, ens convenen algunes alegries, però potser està bé considerar d'on sorgeix aquesta enorme satisfacció i on acaba. I pensar que tant a aquestes victòries com a aquelles derrotes, els escau una frase que va deixar escrita un novel·lista savi: la derrota té alguna cosa bona, mai és definitiva; en canvi la victòria té una cosa dolenta, mai és definitiva.