El misteri dels papers

L'Anna va haver d'anar al registre civil. Necessitava detalls de la defunció d'una persona sobre qui estava fent una investigació. De fet, era senzill. El difunt havia mort a la Guerra Civil, al front, i la inscripció del decés s'havia pogut fer gràcies a la carta de condol que el metge militar havia enviat a la família. Només volia fer una còpia de la carta.

Hi arriba a les onze, si fa no fa. La sala és plena. La majoria, africans de diferents colors i accents. Cal agafar tanda: hi ha dues màquines “comercials”, una de vermella i una de groga, però sembla que s'han acabat les tires. Veu llavors l'única persona del país que espera pacient el seu torn a prop dels màquines. Li pregunta com pot demanar tanda.

–Avui? –respon el noi– Avui ja no hi és a temps. Sap quina hora és? Són més de les onze. Aquí s'hi ha de venir a les vuit del matí o una mica abans, i fer cua al carrer fins que obren a les nou. Llavors sí, quan obrin podrà agafar un número i esperar, com faig jo, que li toqui. Ah, per cert, ha de prendre tanda a la màquina vermella, la groga és per als que venen a buscar la feina feta. Si s'equivoca, perdrà el temps. Si ho fa bé i té sort, abans de migdia l'atendran...

Entesos. Però l'Anna pensa que el seu tràmit pot anar per un altre camí. Potser podria parlar directament amb les persones que porten l'arxiu. De manera que s'acosta al taulell del vestíbul i explica a una de les senyoretes que atenen el públic el seu problema.

–Miri, l'arxiu no és obert al públic, de manera que no hi té accés.

Però l'Anna és tossuda i, amb amabilitat i constància, aconsegueix que la noia truqui a la companya de l'arxiu per la línia interior i les posi en contacte. Parlen. Li explica el tema. Només vol saber si tenen la carta i com treure'n còpia. L'arxivera és atenta i li assegura que mirarà tot el que té. Però sembla pessimista. Creu que “tot els papers d'aquells anys s'han perdut”. Pren nota del telèfon de l'Anna. Quan s'ho hagi mirat bé, trucarà. I, certament, al cap d'una setmana truca. No tenen cap carta. Només la partida de defunció.

Me l'escolto i no deixo de sorprendre'm. Com pot ser que el registre civil d'una capital de província “hagi perdut els papers” de vés a saber quants anys? Com es perden els papers als arxius? Canvien de lloc tot sols? Surten a fer un volt pels carrers de la ciutat quan els funcionaris no hi són? O potser queden en una caixa abandonada, entre dotzenes de caixes quan es fa un trasllat? Però, fins i tot creient-me la hipòtesi de l'oblit involuntari, em costa d'entendre que d'un expedient en surtin només alguns fulls i els altres es quedin miraculosament ben arxivats.

L'Anna ja està pensant a buscar la carta entre els famosos papers de Salamanca.