Bitllet d'anar i tornar

Ahir vaig comprar un bitllet d'anada i me'l van donar d'anada i tornada. No és que Renfe em regalés res, no, no, Déu els guard. És que vaig tardar més d'una hora a sortir de Montcada i a tornar-hi, havent recorregut no més de mitja dotzena de quilòmetres. Com jo, desenes de viatgers es van veure tancats en un tren de la línia R2, la que a Montcada coneixem com “la línia de França”, encara que el tren afectat no va sortir de més enllà del Vallès i havia d'anar fins a l'aeroport del Prat. Va sortir de Sant Celoni a quarts de dotze i es va quedar clavat abans d'entrar a l'estació de Sant Andreu Comtal poc més de mitja hora després. Clavat, literalment, perquè no hi va haver manera de moure'l. Ni endavant ni endarrere. A més, quan es va aturar va quedar en silenci absolut, ni se sentia la climatització ni cap motoret. Va quedar ben callat i els més mal pensats ja vàrem témer el pitjor. De fet, tots sabem que, un dia o un altre, ens acabarà passant. Som usuaris de Renfe i sí, viatgem en tren, i sí, ens la juguem dia sí i dia també. Ens arrisquem a fer els trajectes dempeus, a esperar els trens a les andanes i a arribar tard a destinació, a enxubar-nos en un comboi petit, perquè en hores punta posen trens curts, però a anar sols a última hora perquè llavors, a deshora, els trens són dobles. I ens arrisquem, sempre, a quedar-nos penjats en algun tram del traçat ferroviari metropolità.

Com ens va passar ahir.

A mi i els meus companys de penes els primers deu minuts ens van passar volant. El primer quart d'hora. Estem avesats a aturar el nostre viatge uns minuts per qüestions que sempre desconeixem. Moltes vegades als túnels. Molts cops a les portes d'entrar en una estació, esperant que en surti el tren precedent.Els primers minuts al vagó aturat els vam passar acabant les lectures, les converses amb els companys de viatge, les cançons al reproductor o els pensaments que ens tenien abstrets. Donat un quart d'hora de marge, i un cop apagats els llums, ja ens adonem que ni som japonesos ni cultivem el do de la paciència. Tampoc no ens posem histèrics, perquè som més aviat civilitzats, però ens comença a pujar la mosca al nas per estar aturats dins un vagó i comencem a avisar familiars i amics. Que si arribaré tard, que si estic atrapat en un tren aturat, que si no sé si trucar per anul·lar l'hora al metge, que si sempre passa el mateix. Que si no sé què és el que li passa al tren. El maquinista, però, anava explicant que no hi havia massa per fer, fins que va ser increpat per un passatger que ni cultivava la paciència ni la seva vessant civilitzada i que el va esbroncar per no donar solucions, quan l'home havia anat de corcoll, a dalt del tren, a baix a les vies, buscant la manera de solucionar un problema tècnic que no estava a les seves mans.

Amb el tren clavat, la solució va venir en forma de tren de llarg recorregut. Un comboi que anava en direcció contrària, a Figueres, va haver de parar en mig de les vies, al nostre costat, i recollir el passatge del tren avariat. El conductor increpat, ben diligentment, va posar una plataforma metàl·lica de la porta d'un tren a la porta de l'altre i ens va fer passar a tots a l'altra via: àvies, cotxets, nens i bicicletes incloses, amb bitllet de tornada a allà d'on havíem sortit. Quan vam arribar a l'estació de Montcada Centre, molts van pujar de tornada al tren de Sant Celoni –se'ls havien passat les ganes d'anar a Barcelona– i la resta vam ser dirigits a una altra estació del poble, la de Montcada Manresa, on vam omplir un parell de trens.

I tornem-hi, que no ha estat res. Només poc més d'una hora per fer un viatge d'anada i tornada al mateix punt i de dues hores a Barcelona.